L'hora violeta

La vida de Montserrat Roig és un exemple del paradigma de l’idealisme que amerà els darrers anys de la dictadura franquista. Veure’n ara un bon reportatge biogràfic a TV3 és un exercici noble de nostàlgia. L’obra de Montserrat Roig és poc llegida, ara. Fins i tot els seus treballs periodístics reeditats són poc llegits i comentats. Les seues novel·les tampoc formen part de les lectures dels joves als instituts. Montserrat Roig és una icona de la cultura d’esquerres, però no forma part de les lectures habituals. No dic que siguin llibres oblidats. La seua obra correspon a un altre paradigma cultural. No hem trobat la manera de relligar-la al nostre context cultural, global, amb una nova pobresa, una nova classe treballadora, una nova immigració global i un context general de neoliberalisme econòmic que sobrepassa el capitalisme del segle XIX i XX. Vivim una nova època de desengany dels somnis col·lectius, d‘escapisme com a norma. Els vells somnis del catalanisme o del socialisme han fet fallida. Només el feminisme sembla haver mantingut un cert nivell de bel·ligerància cultural.

La paradoxa és que l’antifranquisme va ser l’argamassa més potent en les ideologies d’esquerra de la fi del segle XX. Aquest va ser el seu primer gran moment de Montserrat Roig.

Ella mostra en la seua vida totes les contradiccions que romanen en els periodistes i escriptors d’esquerres: la fragilitat del català com a llengua de creació i la necessitat de traduir les obres a l’espanyol, cosa que ella va fer de manera continuada. La fragilitat de la professió d’escriptor, sempre a mercè dels vaivens de les televisions públiques i les empreses editorials i periodístiques; la forta dificultat de conciliar la vida personal, de mare, i l’ofici d’escriptor; la censura de les ideologies dominants: tant va rebre per part del pujolisme, com a nova cara del catalanisme de centredreta, com del comunisme soviètic: el seu treball periodístic sobre el bloqueig d’ Estalingrat fou censurat a la URSS.

En ella hi ha una gran curiositat intel·lectual. També una enorme capacitat de treball intel·lectual: en només 45 anys de vida va escriure i publicar molts llibres importantíssims – Catalans  als camps nazis és el més unànimement celebrat ara. Va comprendre intuïtivament que les novel·les li eren importants: li permetien de parlar de les coses que no podia explicar en el periodisme. És evident que cal un lectura de les seus novel·les. Montserrat Roig va emergir d’un context social en què les noies havien de conèixer, expressar-se i mostrar sense vergonya llur vàlua intel·lectual. Els complexos socials eren estranys a la seua classe social. El seu primer llibre de contes va ser publicat en la més estricta jovenesa. I no va parar de publicar fins al darrer dia de la seua vida. Viatjà, conegué ciutats, estimà amb passió, patí desenganys.

La biografia, molt ben trenada, mostra ben bé les anècdotes que expliquen la persona. Per exemple: tenia prohibit que els seus fills la interrompessin mentre escrivia, concentrada, fins i tot quan un lladre atònit entrà a sa casa. Els fill l’avisaren i ella no els feia cas fins que se n’adonà, espantada. La voluntat d’ofici fins al final.