Flors

Aquests dies passats de finals d’hivern, vaig passejar pels camps de presseguers en flor, a la vora del riu Segre, pel marge esquerre del riu. La flor del presseguer –una bagatel·la meravellosa que hem començat a veure ara amb un propòsit turístic– estava una mica esblanqueïda. La flor sempre és molt fràgil, tendrament juvenil i efímera. La tarda era d’una llum de sol de forat. Sense camins a peu per trescar, les tardes enganyoses de finals de març que semblen de primavera per la lluminositat, cap al tard les nuvolades apareixen fosques i embolcalladores, com una amenaça del tribunal constitucional.

A prop del riu de Seròs –prop de l’antiga barca– hi havia un bancal que posseïa les flors blanques més perfumades. Hi vaig passejar enmig d’un reng de presseguers florits en un estat de felicitat. Els camins i els bancals en aquella hora de la tarda estaven buits. Fumeres blanques al fons: pagesos que cremaven llenya. Tossals de fang, sense cap arbre. Els Monegres, a l’oest, tancant l’horitzó per ponent, ben foscos.

Vaig passejar per l’antic pont de la vila, el que inaugurà el president Macià l’estiu de 1932 en temps de la segona república. Ara, a la vila de Seròs se n’ha celebrat l’aniversari. Aquest pont de ciment armat fou la raó d’una determinada batalla sagnant que es produí al mes de novembre del 38. La paradoxa és que aquest pont construït per la República fou usat pels nacionals per passar l’armament pesant i ocupar militarment Catalunya. Enguany és any de commemoracions, doncs.

Ara, el pont vell és un callat testimoni de la història i del vent. El riu, mentrestant, segueix el seu curs, més ple d’aigua que no pas a la ciutat de Lleida, on la hi prenen tot per conduir-la pel canal de Seròs. Regs i central hidroelèctrica.

Els rengs de presseguers, perfectament arranats per dalt, concordaven amb un riu acotat cap a la serra, encaixonat, sense meandres, obligat a circular sense corbes, sense allò que sempre ens ha agradat dels rius: les sinuositats, les línies corbes, els meandres, les zones buides, boscoses . El Segre és un riu domesticat. Riu carretera, riu autopista, riu canal.

És curiós com estimem tant poc el riu! És curiós com el temem –les riuades i els ofegaments– però el valorem tan poc en la seua bellesa pragmàtica. Ni el bany ni el passeig no formen part de la nostra relació amb el riu. Les vores del riu apareixen pelades, sempre els bancals a ran d’aigua.

Els alemanys estimen el Rhin; els catalans som indiferents al Segre. La confederació hidrogràfica té la mentalitat del regant. Ara bé, a les planes de damunt del Segre, les esteses de presseguers, perfectament arrenglerats produeixen una bellesa perfecta. Comparats amb els bancals de la nostra infantesa, aquestes extensions de terra recorden els latifundis. Hi vaig veure molta gent diumenge. Potser no estimem el riu, però l’estesa de flors encara ens commou.