La piràmide de Maslow

Conèixer allò que motiva els éssers humans ha estat, des de sempre, quelcom de gran interès i s’ha abordat des d’àmbits tan diferents com la religió, la medicina, la política o l’art. En la meva opinió és la psicologia la disciplina que té les eines més interessants per aprofundir-hi. L’1 d’abril de 1908, ara ha fet 110 anys, nasqué a Nova York Abraham Maslow, reconegut com el pare de la teoria humanista de la psicologia. A diferència de la psicoanàlisi freudiana o la teoria conductista de Watson, Maslow creu que el que impulsa l’humà és la cerca de la felicitat, que anomena autorealització.

En la seva principal obra, A Theory of Human Motivation de 1943, exposa que les persones es mouen per satisfer les seves necessitats i a mesura que aconsegueixen saciar-les en van apareixent de noves en una escala que acaba portant fins a la realització de l’ésser. El més brillant de la idea de Maslow és l’estratificació d’aquestes necessitats. Per exemple: tothom vol sentir amor, però si passes gana deixa de ser una prioritat prequè la teva atenció i accions aniran centrades a aconseguir menjar.

L’agrupació en escales de les necessitats humanes tingué un enorme impacte en àmbits tan diferents com la medicina, el màrqueting o l’empresa. Dibuixada com una piràmide, Maslow defineix cinc nivells de necessitats humanes.

Les bàsiques són les fisiològiques, aquelles que marquen la supervivència, menjar, respirar, no patir fred, dormir, etc. Un cop assegurat això apareixen, en un segon nivell, les de seguretat, tan física com econòmica. Després, en el tercer esglaó, les socials d’integració, relació i acceptació. Més amunt trobem les d’estima, autoestima, respecte, confiança i llibertat, entre altres. I finalment, en el cinquè, a la punta de la piràmide hi ha l’autorealització, la satisfacció d’haver trobat el sentit de la pròpia vida.

Si bé Maslow admetia que les necessitats més elevades podien ser concomitants amb les mes bàsiques, aquestes últimes sempre predominen en cas de no ser satisfetes.