Best-sellers matemàtics

S’acosta Sant Jordi. La ciència, i en particular les matemàtiques, també formen part del món literari. I és que ja ho va dir Karl Weierstrass, un dels grans matemàtics del segle XIX, «Un matemàtic que no és una mica poeta mai no serà un matemàtic complert». Recordem que José Echegaray, president de la Sociedad Matemática Española, i Bertrand Russell, autor del Principia Mathematica, van guanyar els premis Nobel de literatura els anys 1904 i 1950, respectivament. I ja que estem amb el Nobel de Literatura, l’any 2013 fou atorgat a l’escriptora Alice Munro, autora de l’obra Demasiada felicidad, en la qual l’eminent matemàtica russa Sofia Kovalevski n’és protagonista. Però hi ha llibres que podríem anomenar clàssics de les matemàtiques? I tant! Els faré una tria, purament subjectiva, d’alguns dels llibres més importants de la història de les matemàtiques. Cap a l’any 300 aC Euclides d’Alexandria recollia en els tretze volums dels Elements tots els coneixements de la matemàtica grega. En aquests llibres s’hi tracta geometria plana, geometria tridimensional, teoria de nombres i àlgebra. La seua importància es veu en el fet que ha estat l’obra amb més edicions –més de mil!– després de la Bíblia.

Un altre gran geòmetra va ser Apol·loni de Perge, que en els 8 volums de Seccions còniques (~200 aC) estudia les corbes més conegudes: l’el·lipse, la paràbola i la hipèrbola. L’ Aritmetica de Diofant d’Alexandria (s. III dC) consta de 13 llibres en els quals es posa la base de la resolució de problemes a partir d’equacions. Fou el primer a utilitzar simbologia per abreujar les operacions i indicar les incògnites. Mohamed Ben-Musa al-Khwarizmi és considerat el pare de l’àlgebra gràcies al llibre Hisâb al-jabr wal-muqqabala (813 dC). Del nom de l’autor prové el mot ‘algoritme’ i del nom de l’obra la paraula ‘àlgebra’. L’obra consta d’una part teòrica i una part pràctica amb exemples de problemes de repartiment d’herències, mesures de terres, excavacions de canals, particions, mesures geomètriques…

L’any 1202 Leonardo Pisano, conegut com a Fibonacci, recollia el coneixement matemàtic àrab i l’introduïa a Europa juntament amb el sistema de numeració hindoaràbic en el Liber abaci. El llibre estava destinat sobretot a aplicar la matemàtica als càlculs comercials. I en el mateix context i necessitat apareix La Summa de Luca Pacioli el 1494 a Venècia: aritmètica comercial, regles de tres, operacions amb monedes… Com a curiositat sobre aquesta matemàtica mercantil de moda menciono un llibre editat a Catalunya l’any 1482, Suma de la art de arismètica, de Francesc Santcliment. El 1545 Girolamo Cardano publica Artis magnae, que en 40 capítols torna a revolucionar el món de l’àlgebra incorporant la resolució d’equacions de tercer i quart grau i nous simbolismes. I reconeixent que me’n deixo uns quants acabo amb La Geometria (1637), de René Descartes, un apèndix del seu famós Discurs del mètode on posava les bases de la geometria analítica, que ens permet fer geometria sense dibuixos, només amb lletres i números. Descartes tenia fama de molt comodón i s’explica que ho va idear tot seguint les posicions d’una mosca mentre estava agitat al llit.