Mango, préssec i talps

S’han publicat un parell de llibres que tenen un interès evident per al lector a qui agraden els llibres diferent: d’una part La nit que és dins el dia de Silvie Rothkovic (Labreu Edicions) i de l’altra Permagel d’ Eva Baltasar (Club Editor). Tots dos parteixen de semblants propòsits: Permagel parteix de la poesia i evoluciona cap a la prosa narrativa i el llibre de Silvie Rothkovic parteix de la poesia per donar-li un to narratiu, expansiu, mític. Permagel és un volum tremendament poètic; és descaradament narratiu com en els contes d’infància, amb boscos i estanys i talps sense ulls sota terra en un posat que se m’acut d’enunciar com a mitificador. Ambdós parteixen d’una subjectivitat potent, elàstica, contundent. Cerquen imatges i paraules distintes a l’habitual. Tots dos s’esmunyen de les fórmules estereotipades, tòpiques i rutinàries. Silvie Rothkovic no solament escapa de la rima i de les formes clàssiques com ara sonets i altres, sinó que també s’esmuny del recull significatiu biogràfic més o menys transparent. Escapa d’un significat preestereotipat. Una cosa semblant opera en l’obra d’Eva Baltasar, que havia publicat diversos volums de poesia, en el sentit que presenta un estil elusiu, esborradís en el que significa definir-se segons les pautes d’una cultura patriarcal molt prefixada.

Permagel és un relat que des dels primers capítols t’endinsa en una submersió profunda en la manera de concebre el món d’algú que no cerca els llocs comuns sinó l’estranyesa i la sorpresa tant en les relacions familiars –retrat meravellós de la mare, retrat intermitent de la germana– com en la pròpia sexualitat, unes pàgines molt precises, molt poètiques sobre l’amor homosexual femení. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, escriu l’editora en la contraportada. A mi em sembla que el llibre se’n surt de reflectir una consciència vigilant, atenta, descriptiva que connecta vivament amb el lector. Potser només en la part final, en el desenllaç, comença a usar les tècniques pròpies de la novel·la: el suspens. Durant bona part del llibre és un bellíssim exercici de veu i de llenguatge com poques vegades havia llegit en català. Probablement, les pàgines més brillants siguin les que evoquen un amor cap a una dona concreta: Roxanne, i, si volen, en especial, cap a la forma que aquesta dona parla el català i fa l’amor.

Crec que els dos llibres aconsegueixen per insistència precisa l’un i per evocació genèrica l’altre, de desvetllar una manera nova de parlar de les coses que hom viu i sent, i de les quals no s’havia escrit re. Són dos bons llibres, dels que el goig de rellegir i fer-se’n un paladar adequat és un bon consell. Vull dir que, per la seua singularitat, en la primera lectura només en quedarà la raresa del sabor. En la relectura, s’apreciaran els matisos reveladors, amb el gust de la fruita exòtica: mango, préssec i nabius.