SEGRE
Les Açores

Les AçoresANDREU LONCÀ

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Avui, la darrera jornada a Sâo Miguel, ha estat un dia plujós, molt nuvolós, molt gris. Mentre fèiem les maletes, hem sentit la pluja petita caient sobre la piscina que l’hotel posseïa al bell mig de l’edifici antic, de pedra volcànica, com l’illa. Diu el guia, joveníssim, mentre agafem l’autobús cap a l’aeroport de Ponta Delgada, que aquest és clima habitual de l’hivern i de molts dies de la primavera: cel tapat, de plom fos. La setmana ha estat rutilant de sol lluminós i vent. Hem caminat per l’illa: penya-segats, planes verdes de prats que s’allarguen sobre la mar oceana immensa; platges de sorra negra on hem passejat al sol, aigües termals, fumeroles...

Al capvespre, llum molt allargada i groga, molt lenta. Alguna vegada, al jardí de prop del colégio (un edifici barroc, col·legi jesuïta altisonant, bastit amb pedra negra volcànica), he llegit la vida del poeta Antero de Quental, del qual hi ha un parell de sonets al jardí públic.

Veure els portuguesos –petits i rabassuts– deu ser adonar-se de la fortíssima impressió que tenen la geografia i el clima a la mentalitat dels pobles. Portugal, país abocat a l’Atlàntic, ha romput el límit de la Mediterrània. L’amistat anglesa els ha anat molt bé; a nosaltres bé ens convindria. Són una península guaitant un oceà. Les dones portugueses són petites, de cama rabassuda i forta: qüestió d’un país de navegants avesats a afermar la cama al terra?

Les cases de la costa nord, molt il·luminades, es disgreguen en rengs cap al mar, que brogeix. Vam anar a Maia i a Ribeira Grande. Camí estret, bonic, vora l’oceà. Ganes de quedar-s’hi molt dies. Platges on les ones del mar arriben arrufades de bromera. El moviment de l’oceà posseeix una força inèdita. Les terres són planes, abans havien estat tarongers, ara prats per a les vaques somnolents que rumien. La gent: pagesos torrats pel sol. La mar oceana, una noció d’infinit. Potser per això hi havia gent que feien hortets closos i cabanetes per a les eines. El concret contra l’infinit. La mar oceana no parava de parlar però no sabia què deia.

Hi he llegit el llibre d’Antonio Tabucchi que narrava les històries d’Açores – Mulher de Porto Pim – que havia llegit en narracions honestes de viatge.

M’ha quedat la cita de Chateaubriand: “le far inutile dans la nuit”. Les il·lusions inútils que et permeten viatjar a Sâo Miguel, escriure en un diari, llegir novel·les malgrat tot. Per a Antonio Tabucchi aquest far és a l’illa de Picos. Llegit ahir en un moment de pausa a la caminada vora l’oceà, posseïa una lucidesa exquisida. Pensava en el projecte d’escriure una novel·la. La substància? Una guerra perduda, imaginada des de l’oblit; el rerefons, una república assolada.

A aquest far inútil cal afegir-hi el futur, la previsió del futur. L’optimisme del futur, que és el que em pot suggerir la vida d’ara. Les il·lusions d’ara.

Les Açores

Les AçoresANDREU LONCÀ

tracking