L'home té pressa; Déu no.

Miquel de Palol ha publicat Alguns Paisatges, un llibre de poesies estrany de la col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions.

Mentrestant Jordi Pàmias ha tret a la llum un dietari també estrany a Curbert Edicions. Palol se situa enfora de tot lloc comú, tant en la sintaxi com en la mètrica, com en el desplegament retòric. El llibre no és gens convencional.

Pàmias arrenca d’un to meditatiu cristià amb una forma perfectament convencional: brevetat, concisió. Escriu sense acotacions temporals, tret dels anys. Esporga les vicissituds anecdòtiques. Para molta atenció al ritme i la cadència.

Reflexió religiosa, reflexió sobre la creació, interès per l’actualitat són els tres eixos de la seua obra, que abraça un any, de 2010 fins al 2011.

És una obra meditativa, ruminant. De debò, el que duu el ritme del llibre són les coses llegides. Un llibre de teologia de John Polkinghorne dóna un to substancialment metafísic, cristià, al volum. La raó no acaba de comprendre el misteri de Déu. Les alegries de l’arribada del primer nét, la visita al teòleg Rovira Belloso són pàgines molt belles.

Palol, des del primer poema, se situa en l’engany que copistes i frares de l’any mil infligiren en la veritat literària. Espilleig d’ombres i fulgors, el volum de Palol s’amaga al lector. La raó literària no mostra ni ensenya amb lluminositat sinó que entela i vela raons i pensaments en versos críptics, absència de punts i finals i passadissos d’ombres on el poeta vetlla l’entrada del lector.

Pàmias comença a escriure persuasivament sobre un Déu persuasiu. Un Déu que no té pressa, que deixa fer, que s’amaga a la raó, petita espelma fugaç que no sap ensenyar-lo.

Hi escriu: jo també crec que, en el salt de la matèria a l’esperit, hi ha un marge altíssim de sorpresa. Ni remotament no ens podem imaginar com serà una altra vida.

A la poesia de Palol hi veig una cuidada opacitat que només em deixa entrellucar ombres i factors, aparences, passadissos a la posta, amb vidres borrosos. Palol dissecciona bé la vulgaritat: La que es tapa les oïdes / per no sentir el món, l’insomne/ nocturn de cursa de desinteressos/ que vol el qui no vol/què no vol el que ho vol tot/ l’exigència del silenci, la daurada/ vulgaritat de distingir-se/ sense aconseguir-ho mai.

Per a Palol Déu ni Diable no n’hi ha, no són més / que antics fantasmes de la ira.

Pàmias escriu sagaçment: l’art és el joc de les contínues sorpreses: l’absoluta negació de la rutina. L’obra d’art ha de ser imprevisible; no ha de caure mai en l’obvietat.

Palol, aplicat, ho practica: El factor que he inventat / serveix per amagar-me. / Per esculpir records/ val més desprendre’s d’esperances. / L’esperit que es protegia / m’ha acabat destruint [...] Centellejants tots dos, Pàmias sedueix pel ritme que llisca per paraules pensades ; Palol sedueix per la insistència que el lector s’hi esmerci, per ser exemple de pas i d’evolució des de l’engany a la claredat de qui hi veu. Cita Joan, i clou : Només sé una cosa: que abans era cec i ara hi veig.