A Vilafranca de Conflent

A Vilafranca de Conflent hi vaig anar fa molts anys quan vaig fer cursos a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. He recordat com em va impressionar molt llavors veure aquesta vila emmurallada de la qual no sabia a penes res. Deuria ser l’any 1987. Llavors va ser la descoberta del Rosselló i de la catalanitat d’aquella terra. Em pareix que ja en vaig escriure algun article aquell estiu planyent-me de l’ús de la senyera per vendre mel i vi. Llavors, encara vaig sentir algú que parlava català. Ara hi he tornat i m’he admirat de com deuria ser bella aquesta vila abans de ser greument emmurallada i segellada per un cèlebre enginyer militar anomenat Vauban, enginyer ordinari de Louis XIV, després de l’annexió d’aquesta part de Catalunya –el Rosselló i part de la Cerdanya– al regne de França per una clara raó que no s’explica amb claredat als manuals d’història general: la supremacia militar de França damunt de la decadència militar i política d’Espanya.

França es convertia en la gran potència d’Europa i esquarterava una part que havia pertangut a Catalunya des dels orígens amb el beneplàcit d’un rei borbó que va actuar d’esquena a les institucions catalanes. Al Tractat dels Pirineus signat el 1659 es lliurava aquest extens territori, que era català, al Regne de França. Era una concessió trista i absurda del rei espanyol Felip IV després de la Guerra dels Trenta Anys i després de derrota de la batalla de les Dunes, fet militar que indica el declivi de la dinastia dels Borbons a Europa. Les conseqüències d’aquest tractat van afectar una gent catalana que es va veure incorporada, vulgues no vulgues, a un altre estat i un altre rei, Louis XIV, que dissolgué l’endemà mateix del tractat sense contemplacions les institucions catalanes pròpies del país i obligà a abandonar el català, que era la llengua habitual de la gent del Rosselló, en favor del francès fins al punt que tot el que fos escrit en català era invalidat.

Tampoc s’ensenyà mai en català en cap escola o institut públic del Rosselló o del Conflent. Ara, naturalment, el català ha desaparegut pràcticament de manera completa. Ningú no el parla sinó la gent gran en les zones rurals. Només algun virolat eixelebrat escriu a la porta de la seva casa: aquí hi viu un català! O aquí es parla català. Dels joves, cap. La vida política és en francès i només en resta un rastre de catalanitat en l’USAP de Perpinyà, un equip de rugbi.

La història és complexa, però mai ningú de la monarquia borbònica ni de l’estat espanyol ha reclamat aquest territori que, a més, no podia ser separat de les altres terres catalanes per les mateixes lleis de la Corona d’Aragó. Cada vegada que hi torno m’admiro que el rei espanyol lliurés aquesta terra tan abundosa de boscos, de rius. Aquesta terra que era l’origen de la Marca Hispànica, oberta i lluminosa, bellíssima, amb tota la seua història i gent catalana a un altre estat que ha acabat anul·lant la seua catalanitat fins a situar-la en la forma més anodina de folklore.