Els mites de l'amor romàntic

Amors fatals, traïts i obsessius; amors perduts, passats i prohibits. Els mites del gènere romàntic, les confusions de l’adolescència convertides en veritats absolutes que neden en un mar d’hormones revolucionades estan arrelats en el subsconcient de la cultura de masses. Sense dolor i patiment no hi ha amor vertader, una confusió constant entre la ficció i la realitat, entre el desig i les possibilitats. El romanticisme excessivament ensucrat al cinema, la literatura o la música gaudeix de bones taquilles, vendes raonables i públic entregat. En el caos i el desconcert de la postveritat i la crisi econòmica sempre ens quedarà la idea de l’amor. Encara que ens faci patir, encara que no ens deixi dormir, encara que perdem la gana i la decència, encara que ens arrossegui a cometre actes vergonyants, mentre hi hagi amor hi haurà esperança. Aquesta és una de les màximes que proclama el romanticisme, una idea espremuda sense miraments per cantants de tot el món. Els patrons es reprodueixen una i altra vegada per al delit de les fans. Quisiera poder olvidarme de ti, de Luis Fonsi; No me quiero enamorar, de Kalimba; Pídeme la luna, de Leo Dan, o Me duele amarte, de Reik. El romanticisme té el seu públic i cada generació, els seus mites.

Mejores canciones románticas en español repassa veus com Alberto Plaza, Alejandro Fernández o Gilberto Santarosa: veus meloses sobre una melodia envoltant. Mecano, Hombres G, La Quinta Estación o La Oreja de Van Gogh també tenen la seua dosi de romanticisme musical en aquesta llista eclèctica, on podem trobar els ritmes frescos de Shakira o Rihanna fent companyia a la melangia d’Eros Ramazzoti o Luis Miguel. Hi havia molts candidats a tancar aquesta llista, entre Julio Iglesias i Camilo Sesto, però va guanyar Nino Bravo i el seu himne Un beso y una flor.