Estiu 2014

El poeta Francesc Parcerisas ha publicat fa poc un volumet amanós a Quaderns Crema que convida a llegir durant el llarg estiu, ample i calmós, sempre que no estiguis sotmès a urgències, mosques empipadores i calors de l’interior de Catalunya.

Un estiu, que així s’anomena el dietari, conté una suggerent portada manllevada d’un quadre de Ramon Calsina, dita el Vallès optimista de 1932, que evoca aquells estius idíl·lics infantils narrats en les primeres pàgines del dietari, que els habitants del Baix Segrià, com un servidor de vostès, no coneixíem pas en els mateixos termes: més aviat era –i és– època de molt treball, moltes matinades i moltes calorades. Llegir, en aquell context de poble que collia fruita a estall, era una excepcionalitat que podia produir-se algun diumenge a les piscines locals, plenes de pells blanques de la contornada.

Sigui com sigui, Francesc Parcerisas ha escrit un bell dietari, pausat, equilibrat, i l’ha donat a publicar en el que ha estat durant moltes dècades la seua editorial, que ara condueix la senyora Sandra Ollos. Nosaltres l’hem llegit a cremadent mentre espantàvem les mosques que entraven súbitament per la finestra matinal de l’estiu.

El volum gira al voltant de l’any 2014. Pot ser interpretat com un sentit i contingut homenatge a tres amics que estan malalts aquell estiu i un d’ells hi morí: l’editor i poeta Jaume Vallcorba, que molts recordem com a professor a l’Estudi General de Lleida, l’hel·lenista i assagista Carles Miralles, de qui hem llegit els seus llibres, i l’assagista Josep Miquel Sobrer, que no hem llegit tant.

Vostès em diran de seguida que un dietari que tracti de la malaltia i la mort de tres personalitats de la cultura catalana moderna deu ser un llibre trist, i que només falten tristeses a les tensions i estrès que vivim quotidianament.

Jo els diré que Un estiu no és pas un volum escrit des de les il·lusions juvenils que tantes pàgines de la literatura ens ha convidat a veure de forma encomiàstica i alegre, però és un bon llibre.

Tampoc és un volum especialment alegre, però és bellament escrit que parla de moltes coses variades –incloent-hi un apunt sobre pornografia a Internet– entre les quals destaquen l’amistat i la narració digna i un pèl solemne de la mort dels amics, sense grandiloqüència . Ens convida a veure la mort no pas com un tabú intocable.

Les reflexions del volum, que sense problemes podem anomenar reflexions des de la vellesa, contenen pàgines venerables en què Parcerisas enraona sobre la relació amb el seu cos: “Aquestes cames –la pell, el greix, la musculatura...– que són jo i que m’han acompanyat durant setanta anys, quina mena de relació íntima o indiferent tenen amb mi, amb el jo que pensa?”

Una bella evocació el duu a constatar que “la decadència del cos ens agafa per sorpresa perquè molt poques vegades ens hem adonat que hi era i, sobretot, gairebé mai hem acceptat que nosaltres –sigui el que sigui el que això nosaltres pugui ser– hi érem gràcies a ell”. El nostre cos.