Melodies contra la foscor

Tot vers té el seu revers, tota dictadura militar té la seua contra banda sonora. El tauler mundial de la guerra freda va desenvolupar intenses partides a l’Amèrica llatina: el capitalisme nord-americà s’associava amb la ultradreta per organitzar cops d’estat i apuntalar dictadures militars mentre que la Unió Soviètica donava suport a guerrilles revolucionàries que maldaven entre la construcció de societats més lliures i democràtiques o la importació de la dictadura del proletariat. El Brasil no va ser aliè al drama, la mateixa expresidenta Dilma Rousseff pel Partit dels Treballadors havia estat una guerrillera als anys setanta, posteriorment detinguda, torturada i encarcerada per la dictadura de Castelo Branco, recolzada per l’exèrcit. Tota la dècada dels anys setanta el Brasil va viure sota el règim asfixiant, el qual havia començat a mitjans dels seixanta i es va allargar fins al 1985. Tot i la repressió política i cultural, o potser com a conseqüència de la mateixa, el país carioca va veure com la música esdevenia una altra arma per la llibertat. El cantautor nord-americà Woody Guthrie tenia una enganxina a la guitarra que deia: this machine kills fascists (aquesta màquina mata feixistes). Caetano Veloso potser no tenia tantes pretensions, senzillament feia música.

En aquell context és quan, paradoxalment, creix una nova fornada de compositors i músics que es converteixen en els pares de la música brasilera moderna: Belchior, Gal Costa, Chico Buarque o Gilberto Gil són alguns dels molts noms que recull aquesta llista. Titulada de manera poc subtil –Brasil 70s–, la llista repassa la música popular brasilera més compromesa de l’època. Jazz, bossa nova, pop o rock simfònic són alguns dels molts estils que acompanyen les veus meloses dels vocalistes. És una de les millors compilacions per submergir-se en una època que, tot i la duresa política, va deixar una herència de bona música espectacular.