La banda sonora de l'edèn

Si la humanitat desaparegués sobtadament de la Terra, en cent anys la natura s’hauria apoderat considerablement del món construït sobre ciment i quitrà en el qual ens movem els humans. Els boscos es menjarien els conreus i les carreteres serien envaïdes lentament i implacablement per tota mena de plantes de baixa intensitat. Les preses es col·lapsarien i deixarien fluir altra vegada els rius, els vells paisatges de secà anirien recuperant els grocs de la terra àrida i els animals de companyia o els de granja passarien a ser espècies amenaçades per les noves lleis de la natura salvatge. Al contrari, moltes bèsties amenaçades per la pressió mediambiental i la cobdícia del fetitxisme macabre, com els elefants o les bisons, podrien recuperar els regnes perduts.

Desapareixerien els sorolls dels cotxes, les televisions, els camions de la brossa, les rentadores, els despertadors i els joves que surten de matinada de la discoteca i desperten els veïns amb els seus crits. Els parcs urbans, fins ara reductes de vida verda en mans de la jardineria municipal, estendrien lliurement els seus dominis pels carrers adjacents i s’enfilarien pels peus dels edificis fins a enderrocar-los, fins a dominar-los.

En aquest món nou, les nits serien fosques i els hiverns serien crus. Si poguéssim viatjar en el temps, obrir una porteta i parar l’orella, escoltaríem la força de la vida en tota la seua esplendor. Avui en dia també és possible escoltar-ho, només hem d’aconseguir allunyar-nos de la civilització i parar l’orella. La pluja, els grills, el vent, els ocells, els arbres o les onades del mar són alguns dels sons que Spotify ha compilat a la llista Nature noise. La banda sonora de la realitat més pura, una connexió directa amb l’essència del món, una font de sensacions per als nostres sentits i l’ànima.