La darrera copa

‘La vida material’ de Marguerite Duras és un llibre curiós dictat a Jeróme Beaujour i reescrit, en part, per ambdós. Sempre conserva l’alè de la conversa, l’esperit de la parla, la bombolla del record. Fou publicat en francès en 1987 i ara l’ha traduït David Ilig al català a Club Editor. El temps no ha passat en va. El volum no és pas una novel·la ni tampoc unes memòries però té el valor equívoc d’evocar la vida tèrbola i lluminosa d’una dona baixeta que escrivia novel·les famoses que eren adaptades al cinema, com ara L’amant. La fluència del llibre s’assembla més al curs baix del riu, amb remots records de la infantesa a la Conxinxina, al peu de la lletra. És un llibre fosc.

En aquest sentit, la brutal sinceritat sobre les coses íntimes i tèrboles connecta amb certa literatura d’ara que podríem dir-ne de bugada. La intimitat, els vòmits de l’alcohol, els llençols bruts, les cambres d’hotel a la vora del Loire, els estius sola a Neauphle.

La passió, tota francesa, per les paraules s’esgota en ella mateixa. Empírics com som no acabem d’entendre com en francès calen tres lletres –tres vocals– per a un sol so. L’idioma es perd en la voluptuositat dels sons i la luxúria de les grafies. En conjunt, aquestes memòries dictades de la Marguerite Duras em susciten tot de preguntes a les quals no trobo resposta: en general la Marguerite Duras quin efecte de claredat produeix? Per què l’hem de llegir?

Sí que hi ha una polpa sucosa en la seua reflexió sobre la casa, situada a anys llum d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf. Per a Duras la casa és com un iot, com un vaixell que reclama una enorme energia de mantenir net, en perfecta netedat. Una netedat malaltissa, supersticiosa que té a veure amb la subsistència en una casa primordial de la infància, a set hores del primer poble blanc, a Indoxina.

La relectura dels episodis més sincers –potser els més brillants són els que conten o analitzen l’alcoholisme– produeixen una impressió de fonda confusió que solen imantar el lector; sobretot en els episodis de sexualitat, sempre borrosos i eròtics, i els de depressió, també força suggeridors, però xucladors i destructors com els cants de les sirenes.

Als estudis literaris de francès, la Marguerite Duras era la dona filla del món colonial que ja no existeix. Ni el nom: Indoxina. Escriu sobre Hanoi, del qual havia parlat poc, de Vinh Long: Laos i l’actual Vietnam hi apareixen d’una manera velada pel pas dels anys. Un record llunyà de la infància. La distància temporal i geogràfica converteixen el riu Mekong en un ample espai mític en què els homes joves blancs i les dones casades vivien històries d’amor tràgiques, o suïcidis a Luang Prabang.

Llibre amanós i editat en format retro, em produeix una rara confusió que només puc compartir amb els lectors, sense adverbis.