La recerca d'allò sublim

Pinta fins que té la sensació que el quadre encara no està acabat i aleshores para. Nascuda a Mèrida el 82, Pati Baztán batalla amb el que ella defineix com “l’eterna incontinència de l’artista”. Realitza obres de gran format, se sent còmoda amb espais que creen camps visuals que sobrepassen l’espectador. “Quan fas un mural al carrer la gent que s’atura a veure’l pot perdre’n la perspectiva perquè la dimensió el supera.” Llicenciada en arquitectura per la Universitat de Barcelona, Baztán ha recuperat la idea d’allò sublim per sortir de la seua zona de confort creatiu. “El sublim és allò que és tan atractiu i incomprensible que pot arribar a aterrir-nos, que supera el que podem entendre des de la raó i ens provoca explícitament des del punt de visa emocional.”

Una sensació que connecta amb el més irracional de nosaltres mateixos perquè se’ns fa complicat posar-hi paraules. “Quan penso en el sublim no imagino espais concrets sinó més aviat sensacions: quan surts d’un túnel i es fa la llum; el sentiment d’allò inabordable, del que podem entreveure però no arribar a comprendre en la seva totalitat; el contrast entre el buit i el ple, la llum i l’ombra.” Amb les seues pintures l’espectador pot entrar en aquesta idea, connectar amb una sensació d’espai inacabat que genera una certa inquietud. Ningú no sap exactament què hi falta i Pati Baztán sembla que tampoc no vol descobrir-ho. “És un treball molt intuïtiu, una manera de crear que contrasta profundament amb el mètode racional del treball arquitectònic.”

Amb la pintura, per contra, Baztán allibera les pulsions creatives per investigar en un terreny més sensorial que vol connectar amb essències. En les seues obres no s’ha de descobrir cap denúncia, Baztán no vol explicar-nos cap conflicte social o personal a través de pintures críptiques: vol provocar emocions, fins i tot defuig la idea de caure en la reacció d’agradar. Aquesta recerca constant passa per abstreure’s dels cànons de bellesa i els corrents contemporanis, per evitar qualsevol planificació de les peces, per evitar qualsevol figuració que el lector pugui convertir en un discurs racional. La provocació de les emocions a través del fet estètic, la construcció d’espais que puguin provocar qualsevol ésser viu que s’aturi a mirar-lo escapant de les lectures que es puguin explicar amb paraules.

Ella mateixa promet que el dia que “un cavall, un mico, un gos o una ovella es desmaï davant d’un dels meus quadres haurà finalitzat la meua recerca”. En la pintura i el dibuix allibera una part més instintiva d’ella mateixa que la dedicada al treball arquitectònic. “Vaig descobrir la meua passió pel dibuix de manera accidental: l’any abans de cursar l’assignatura de dibuix a la carrera estava prou atemorida perquè no ho havia fet mai a la vida. Vaig aprofitar que estava fent pràctiques a Novi Sad, una petita ciutat sèrbia, per apuntar-me a classes de dibuix a les tardes i començar a practicar perquè l’any següent no m’agafés tan verda.” 

Des d’aleshores no ha parat, té desenes de llibretes plenes d’esbossos i ha superat els papers de petit format per enfilar-se dalt d’una bastida per pintar murals gegantins o tancar-se a l’estudi per pintar quadres de textures molt dures i continuar en la recerca del sublim.

'Earth skin': En aquesta tècnia de creació pròpia, fa el negre amb pigments naturals i pinta la part posterior els quadres perquè traspassin i aparegui a la part davantera amb una textura particular, viva.