Kelvin

Qualsevol estudiant de secundària coneix l’escala Kelvin de temperatures, que és com la centígrada, però amb l’aigua congelant-se a 273,15 K i bullint a 373,15 K. Aquesta escala, que arrenca al zero absolut, deu el seu nom a un personatge cabdal de la física del s. XIX: sir William Thomson, Lord Kelvin, que va fer importants contribucions a la termodinàmica i a la mecànica, i la seva ferma creença en la ciència aplicada la mostra una de les seves frases: «Quan allò que dius ho mesures i mostres amb números, en saps alguna cosa, però si el teu coneixement no el pots expressar amb números, serà feble i insatisfactori.»

En el transcurs de la seva vida, un altre gegant de la ciència va publicar les seves teories: Charles Darwin. I va donar-se una d’aquestes situacions memorables que animen el debat científic de tant en tant.

Darwin, en establir la teoria de l’evolució per selecció natural, comptava amb treball de camp propi i de reputats geòlegs com Lyell, que requeria grans períodes de temps per explicar com el tronc de la vida s’havia anat ramificant fins a produir tant la diversitat del registre fòssil com l’actual. Centenars de milions d’anys eren necessaris, almenys.

Kelvin, desconfiat de les teories de Darwin, va fer els seus càlculs atenent als coneixements de termodinàmica. Així, tenint com a punt de partida una Terra en estat de magma calent, l’augment de temperatura a l’interior de la Terra, i com es condueix la calor als cossos sòlids i es dissipa per radiació cap a l’espai, va calcular-ne una edat entre 20 i 400 milions d’anys. Poc (ara sabem que la Terra té 4.700 milions d’anys), i erroni, ja que no va tenir en compte els moviments de masses de roca fosa, però no del tot incompatible amb Darwin. Quan va aplicar els càlculs al Sol, però, va donar-li que l’energia acumulada en el col·lapse gravitatori de pols estel·lar que l’hauria format es dissiparia en només uns 30 milions d’anys, clarament insuficients, ja que l’absència de Sol és incompatible amb el que es coneixia de la història de la vida.

Va caldre que, en el tombant de segle, el descobriment de la radiactivitat, per Rutherford i altres, mostrés que l’energia s’anava produint contínuament a l’interior del Sol, i també de la Terra, a partir d’una font desconeguda fins llavors: l’energia nuclear. Kelvin, que mai no ho va acceptar del tot, havia emprat unes ulleres teòriques antigues, incapaces d’explicar tota la realitat que l’envoltava.

ENERGIA EMPAQUETADA Refredar 10 ºC 1 g d’aigua allibera 42 Joules (J) d’energia. Condensar 1 g de vapor d’aigua, 2250 J. Cremar 1 g de gasoli, 40000 J. Fisionar 1 g d’urani, 86000 milions de J. Fusionar 1 g d’H per fer heli, 180000 milions de J. L’energia empaquetada als nuclis atòmics és descomunal.