Nostàlgia adolescent

Kurt Cobain és el representant de tota una època a l’olimp dels màrtirs del rock. Cada generació té la seua pròpia icona al macabre Club dels 27, les estrelles mortes en aquesta edat exacta en dramàtiques circumstàncies vinculades amb les drogues: Jim Morrisson, Janis Joplin o Amy Winehouse en són alguns dels membres més il·lustres. Els anys noranta semblaven un impàs, després dels grans moviments juvenils contestataris dels anys seixanta i setanta, la decàda següent va suposar un retorn a la felicitat a base de bases electròniques, bijuteria de plàstic i espatlleres.

Amb la caiguda del mur de Berlín semblava que la història havia arribat a la fi: el liberalisme era l’última estació i el jovent de la darrera dècada del mil·lenni només tenia una opció: continuar la festa dels vuitanta i deixar-se endur per una vida còmoda, segura i consumista. Les guerres eren televisades com pel·lícules asèptiques i no hi havia cap reconversió industrial que servís d’excusa per als missatges sense futur. Va ser el buit emocional de l’opulència capitalista el que va donar peu a un moviment de joves inadaptats i contestataris que havien crescut abrigats per famílies segures i tendres. Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Red Hot Chili Peppers, Stone Temple Pilots o Sonic Youth són algunes de les bandes més populars del rock nord-americà dels anys noranta.

Una dècada que també va veure crèixer bandes de britpop com Oasis o Blur, referents de tota una generació. En aquesta llista podem trobar icones musicals que han aguantat amb bona nota el pas del temps: ja sigui el pop comercial de Cramberries, el punk amable dels Green Day, l’electrònica fosca dels Radiohead o el rock and roll de Guns and Roses. Una llista perquè tots aquells nascuts als anys setanta puguin fer-se els nostàlgics.