L'estrès posttraumàtic

Al llarg de la història els humans hem conviscut frec a frec amb l’adversitat. De totes les èpoques, la nostra és, sens dubte, la més segura i còmoda. Tot i així, les persones convivim amb fets traumàtics constantment, tant que algunes poden desenvolupar el que es coneix com a síndrome d’estrès posttraumàtic.

Els estudis epidemiològics posen de manifest que més del 40% de la població s’ha exposat a un succés traumàtic de prou envergadura com per arribar a desenvolupar aquesta simptomatologia. L’índex de prevalença, és a dir el percentatge de població que presenta la malaltia, varia entre el 5 i el 15% en els països de l’anomenat primer món. Lògicament, i per sort, no tothom exposat als fets o esdeveniments traumàtics desenvolupa el trastorn. Hi ha factors que n’augmenten el risc com ara la cronicitat, l’edat infantil, la severitat, el gènere o els antecedents personals.

El trastorn per estrès posttraumàtic és un tipus de trastorn d’ansietat que ha cobrat interès social a causa del fort impacte que té en la salut pública, ja sigui com a resultat de conflictes bèl·lics, d’atemptats terroristes o de situacions de violència personal o bé com derivat de causes més naturals com poden ser accidents, malalties o fins i tot problemes socials. Per entendre el trastorn, hem de comprendre primer el succés que el desencadena. Els símptomes que provoca son l’experimentació del trauma de forma reiterada, la sensació d’entumiment emocional, conductes evitatives, moments d’hiperactivitat, hipervigilància, ansietat, depressió i conductes suïcides.

El trastorn pot arribar a aparèixer molts anys després de la vivència i això provoca que molts cops resulti difícil identificar la causa. El tractament pot ser tant psicològic com psiquiàtric però, com gairebé sempre, la millor opció és actuar per intentar evitar-ne l’aparició amb accions proactives com ara la intervenció de psicòlegs en accidents de múltiples víctimes, situacions de violència familiar o altres.

AJUDA IMPRESCINDIBLE Saber fer front a l’adversitat és un signe de maduresa. Si bé tothom assumeix que pot ser convenient posar un guix per tal que un os de la cama se soldi, necessitar ajuda en traumes psicològics no rep la mateixa comprensió. Entendre l’absurditat d’aquest rebuig és un signe de saviesa.