Els clàssics de la pantalla

El cinema és un art total, capaç de sintetitzar literatura en pel·lícules que han dut els originals a una nova dimensió; crear quadres imatges d’un atractiu inesborrable; de proposar bandes sonores que aconsegueixen gravar-se al nostre cervell i quedar-se com a repertori musical in eternum. Algunes són creades per encàrrec, a voltes a compositors especialitzats en el tema com John Williams o Ennio Morricone; d’altres són estretes col·laboracions amb bandes en actiu que accepten el repte. David Bowie va actuar i va compondre la banda sonora de Labyrinth (Laberint) el 1986. Clàssics del soul com Aretha Franklin van participar a Blues Brothers i Simon & Garfunkel van ser a The graduate (El graduat), amb un joveníssim Dustin Hoffman com a protagonista novell. Però no tot és música original al cinema, la música clàssica és una font inesgotable de melodies que permeten expressar totes les emocions. Stanley Kubrick va utilitzar Also spach Zaratrustha de Richard Strauss per fer la major el·lipsi que s’ha rodat mai: la història de la humanitat sencera a l’obertura de 2001, a Space Odissey. Durant el film també utilitzà El vell danubi blau , de Johann Strauss. No tot són clàssics de clàssics, en aquesta llista també trobem la Mamma Morta , de Maria Callas, que aporta una tristesa  orprenedora a la banda sonora de Philadelphia. Utilitzades sobretot per crear atmosferes, Woody Allen va apostar per un tema de Gary Graffman, una sort de jazz clàssic per acompanyar algunes escenes de Manhattan. Altres films que han agafat música clàssica són Birdman, d’Alejandro González Iñárritu, o A room with a view (Una habitació amb vistes), que aposta per la lírica de Puccini. Clàssics per a clàssics.