L'art de ballar

Yuli, el film d’Icíar Bollaín, que està posseït de la dèria de l’art d’ordenar la bogeria arbitrària del viure, mirava d’endreçar la vida d’un ballarí anomenat Carlos Acosta, un altre exemple de deïficació de l’artista. En un món sense déu, els artistes deuegen; la consagració és l’èxit a l’escenari.

L’esquelet argumental del film descansa sobre la columna vertebral de la tensió elèctrica entre pare i fill. La mare no hi juga pas. La mare pateix i plora, que deu ser un rol, també. El fill es rebel·la; el pare insisteix. El pare posseeix una consciència de fill d’esclau negre, fort com una roca. El fill, com Jonàs davant el manament diví, s’escapoleix de l’escomesa.

És el pare com un superjò freudià. La superconsciència que mana el noi eixelebrat i ximple que ha de dedicar-se a l’art sublim de ballar. Cosa contradictòria: en un altre context, el pare hauria desenganyat el fill perquè no es dediqués al ball clàssic.

S’hi hauria negat en rodó. La consciència social: ser negre, descendent d’esclaus –tot i que sigui en la broma de la imaginació i el record– dóna una força superior i continuada al pare.

El fill, de petit, veu la dansa com un assumpte femení. Com un assumpte de maricons. La dialèctica és enrevessada: està virada d’autoritarisme patriarcal, que diuen ara. És una forma de relació amb el món, i les dones, que no tenen el mateix tracte. Hom s’adona de seguida que el pare projecta una il·lusió en el fill –una il·lusió que es compleix en un ballet de Londres– i no l’ha projectat pas en les filles, una de les quals se suïcida, a la manera d’Ofèlia, al Malecón de l’Havana. Les dones no són mirades de la mateixa manera. El fill retorna a l’illa, amb diners, camises noves i èxit afirmant rient, amb magnífica paradoxa: “Soy el único cubano que quiere vivir en la isla?”

El film se salva de la mediocritat per les excel·lents performances dels ballarins –ballet modern–, gairebé sempre sense públic, sempre amb l’alè virginal dels assajos, sempre amb la sensació meravellosa que ets l’únic que veu la representació dels cossos. Les velles imatges de Cuba: el ball, per exemple, queda tallat per les interrupcions del corrent elèctric. Queden diluïdes per una mirada menys encantada, menys badoca que altres vegades.

Hi ha un intent de condensar les contradiccions de la societat cubana en escenes desgavellades que no posseeixen la força insistent de la tensió principal: pare i fill. Les altres tensions: revolució i realitat de l’embargament americà, hi apareixien a batzacades.

Potser en les ruïnes del vell edifici que havia de contenir un teatre per a la dansa i altres arts és el que més s’assembla a la tensió ideal revolucionari i realitat dels recursos. Una frase de José Martí pintada en una paret de l’escola de dansa donava el to de l’obra: “Ser culto es la única manera de ser libre.”