Pacte silenciós amb la intimitat

Martina Matencio, coneguda com @lalovenenoso a Instagram, té un pacte de silenci amb la intimitat. Se li representa tangible i la capta per fer-la visible. La fotografia d’aquesta catalana nascuda a Vilanova i la Geltrú té una pàtina desgastada de tant com te la mires, inevitablement. “Hi ha qui diu que les meves fotografies són tristes, però jo no ho penso. És veritat que creo fàcil des de la tristesa però no és el que hi ha a la meva obra”, ens explica després d’haver parlat del seu procés creatiu al CaixaForum Lleida. Amb 16 anys va descobrir la càmera analògica i es va passar tot el viatge que va fer amb la família a Cuba disparant per captar records. “Vaig fer tres carrets i no en va sortir ni una, de foto”, lamenta somrient parlant del principi del seu idil·li amb la fotografia. L’exposició va ser una de les claus perquè la Martina no tingui ni una fotografia de Cuba i la llum és precisament el seu gran domini, la seva marca personal, ara, 13 anys després de Cuba. Treballa solament amb llum natural, tot i que ens confessa que ho fa perquè no domina l’artificial. “Ara m’hi estic posant”, adverteix. El seu estudi a Poblenou, Barcelona, és també casa seva. Fins allà es desplacen els models i les agències per a les quals treballa. “Se sorprenen que treballi amb poca cosa: llum natural i la meva càmera. La veritat és que estic en un moment de qüestionament cap a on vull anar. Perquè les grans marques se senten insegures quan planteges poques despeses per al shooting”. La Martina és sincera com la seva fotografia, i igual que la seva obra, una se la quedaria mirant sabent que hi ha més història al darrere d’aquell instant. Instagram ha sigut i és el seu aparador i l’ha portat a treballar per a Netflix a Los Angeles i també al Japó.

És divertida i amant de la seva família, que mostra amb la seva mirada particular al seu feed, una finestra oberta a la seva relació especial amb el seu nebot Miguel, l’únic noi de la seva galeria. Fotografia bàsicament dones, tot i que va ser un noi qui va portar-la fins a la intimitat i el seu pacte silenciós amb aquell precís moment en el qual saps que segons després passarà alguna cosa. “Amb 19 anys, la meva germana Irene em va demanar si podia anar a la residència on treballava a acompanyar un noi de 19 anys, malalt mental, que estava a punt de morir. Vaig dir que sí sense tenir ni idea de com portar les seves crisis”, explica Matencio. “Un dia vaig portar la càmera i va resultar que fer-li fotos el calmava. Així que el vaig fotografiar durant tres mesos, fins que va morir”. Confessa que busca i troba la mirada d’aquell noi en les seves fotografies.