Arbequines de l'enyor

El poeta Eduard Batlle, que forma part del jurat, em porta un llibret editat pel consell comarcal del Segrià amb els treballs guanyadors del quart i cinquè concursos de relats curts Històries vives, corresponents al 2017 i 2018. Prologat per Marta Alòs i il·lustrat per uns quants dibuixants coordinats per Matías Tolsà, director de l’Escola Ermengol, el petit volum inclou proses dels autors següents: Enric Casanovas, Oriol Solà, Sònia Saumell, Josep Ignasi Revés, Laura Garreta, Joanna Cruz, Jordi Pastó i Jesús Pacheco.

Encara que m’agradaria no puc, per raons d’espai, comentar aquí tots els textos reproduïts. Em limitaré als dos que han obtingut el primer premi en les dues edicions i a un dels accèssits que m’ha cridat particularment l’atenció, de caràcter autobiogràfic, perquè m’hi he sentit identificat. Enric Casanovas es va imposar el 2017 amb una aproximació a la figura de la Maseta, renom d’una cèlebre lleidatana reu d’adulteri i parricidi, Teresa Balasch de soltera, Teresa Guix de casada (de malcasada, com explicita al títol). El seu procés i execució al garrot vil el 1839 regiraria la societat local de l’època. Sònia Saumell es proclamava vencedora el 2018 amb un conte de tall nostàlgic i sentimental ambientat en una ciutat de Lleida de fa tres o quatre dècades, rememorada per mitjà de referències que a alguns lectors d’una certa edat els sonaran familiars: Cafeteria Triunfo, Bar Cantábrico, Comercial Orley, Casa Fontova, Papereria Urriza, cinemes Catalunya i Granados...

La identificació al·ludida abans se m’ha produït amb Això de collir olives, de Josep Ignasi Revés, perquè jo també hi havia anat molts hiverns allà a Arbeca, fins als vint-i-tants, i la descripció que fa d’aquesta feina i les sensacions que li suscita, les comparteixo al cent per cent. El fred, els terrossos, el perfum de les herbes aromàtiques del secà, les oliveres, les borrasses, els sacs, les sarpes, els bancs de fusta, els dinars campestres (a Sarroca tendien a les carns a la brasa i l’escalivada, en el nostre cas recordo unes delicioses truites de ceba). També com es prenia un jove estudiant tranuitador aquella obligació, no sempre de bon humor. I com ell ha acabat encaixant-la. Si la Marçal va titular un poema Arbequines de l’amor, aquestes ratlles tan evocadores de Revés podrien haver anat encapçalades per un Arbequines de l’enyor o alguna cosa per l’estil.