Dietari d'un viatge en tren

Des del tren de rodalies he vist el novel·lista Francesc Puigpelat amb un plec de llibres a les mans, llegint-los amb atenció. Deu ser dels pocs que llegeixen a les andanes de les estacions de rodalies. La resta mira el mòbil. L’he volgut saludar en un primer moment, però estava massa afanyat mirant un llibre i m’ha fet vergonya. Devia ser l’únic de l’andana que feia un posat de pura felicitat. Als seients he fet un parapet amb la motxilla i la maleta que tragino. Em submergeixo en la meua novel·la. Les novel·les són com xutes d’adrenalina, diu una amiga. Després m’encaborio sobre les il·lusions humanes, que sempre comporten una part important de ficció i de credulitat, que estan ara mateix en la corda fluixa del desengany. No hi ha manera més segura de desenganyar-se que creure en un ideal. Els ideals s’han de mirar amb els peus a terra, em dic a mi mateix, insegur. Potser que tingui febre perquè he passat una fredorada esperant a l’estació de tren de Lleida.

La crisi energètica fa que la sala d’espera sigui gelada. La boira alta produeix un doble efecte de fredor i de desànim per falta de llum solar. Per fer temps, passejo pel pont nou del riu Segre i m’assalta el record de l’alcalde Ros, que el va inaugurar amb bombo i plateret. Ara la boira gèlida deixa un halo de dolç oblit sobre aquest alcalde. Mentrestant, jo llegeixo un volum de Kazuo Ishiguro, que escriu en anglès unes obres totes insòlites d’aventures de dos ancians més aviat insensats que no paren de recercar el seu fill.

Aquests dos ancians són en una terra molt antiga, poc poblada, amb tot de personatges fantàstics com ara ogres o una dragona que exhala una boira espessa que fa que els records s’esborrin a poc a poc. Hi ha també cavallers antics més aviat vells que tenen un llarga vivència dels combats. Tenen una visió mig melancòlica de l’encanteri de la boira oblidadissa. Quan arribo a l’estació de destinació només em falta un capítol per acabar El gegant enterrat, que així s’anomena la novel·la.

Quan prenc una dutxa calenta ja sé que m’he refredat. L’esforç de la lectura d’Ishiguro també ha contribuït al meu dolor a l’esquena. Llegir et deixa baldat. Les novel·les sempre ens parlen de coses molt profundes que ens trasbalsen. Els trens, tan literaris, permeten de llegir d’una manera sincopada però intensa. Conduir només et permet de sentir la ràdio. Un bon sistema públic de trens permetria augmentar la lectura de novel·les a Catalunya. Però el sistema ferroviari és car i pesat: he passat set hores fer un trajecte que habitualment en cotxe em costa una hora i mitja. L’endemà, ple d’optimisme, penso que el cos reaccionarà a la glacial i constant boira lleidatana. Però no. He de fer cap a una farmàcia illenca per cercar una mica de Frenadol. La fallida financera de la banca espanyola tampoc em permet de llegir tot el temps que voldria. Estic al llit suant. No sé pas com acaba la novel·la dels dos ancians que cerquen el seu fill. No ho sé, però intueixo que serà una cosa grossa, com el meu refredat.