El rock presenta batalla

El rock fa temps que ja no és una música per a joves rebels. Aquells adolescents contestataris disposats a trencar amb els imperatius de la moral cristiana a canvi de fantasies de sexe, drogues i rock and roll ara sobreviuen amb artrosi galopant, dentadures postisses, problemes de pròstata i principis d’alzheimer. L’esperit dels amplificadors i les distorsions va sobreviure diverses generacions fins que l’electrònica va decidir llençar les velles partitures per la finestra i reescriure la història de la música des de zero. Potser per això són ritmes bàsics i tribals, fins i tot hipnòtics. El trencament generacional és innegable: canvi de segle, canvi de regles. Els joves ja no escolten res que sigui anterior a la seua pròpia infantesa, i l’única esperança que tenen els avis per assegurar-se que el vell esperit roquer no mori definitivament és adoctrionar els nets. Fascinats per qualsevol cosa que vingui dels padrins, els més menuts estan disposats a creure que els Beatles, The Clash, Jimmy Hendrix, Queen o Steppenwolf són el més excitant que ha existit mai sobre la capa de la Terra. La dosi exacta de clàssics per començar a inocular el virus del rhythm and blues, la psicodèlia o el punk a les ments més despertes, verges i absorbents de la casa. Vint-i-cinc cançons per explicar un quart de segle de música rock, amb clàssics com Sweet Home Alabama de Lynird Skynyrd o aquella melodia entranyable de Don McLean: American Pie. Caminar pel cantó més salvatge de la vida és una opció de vida més que lloable per sortir de la capsa petita, quadrada, fosca, previsible i amb olor de naftalina en què van néixer molts joves que senten la necessitat de cridar ben fort: “Aneu-vos-en a la merda!” La noia dels ulls marrons, de Van Morrison, els records de la primera joventut rient i fent l’amor a cel obert, sobre la gespa verda.