L'ombra de la boira

Un personatge del conte titulat No hi ha res més trist que el paisatge del metro se sent com una peça d’un trencaclosques inexistent, més inútil que “l’ombra de la boira”, incapaç d’entendre aquest món ni les seves regles. Malgrat això, no va tota l’estona amb l’ànim per terra, perquè en poques hores emprèn una remuntada “que ja voldrien fer molts salmons vermells”. Tot depèn de com t’ho agafes. El principal tret diferencial entre els humans rau en la manera d’afrontar els problemes del dia a dia. “Cal promoure un trio eròtic festiu permanent entre l’actitud, l’empatia i l’amabilitat. S’ha de recuperar el bon hàbit de no esborrar el somriure de les cares, recordar que la natura ens ha regalat dos orelles per escoltar més i una sola boca per parlar menys, esbrinar els gustos de les persones i fer-los sorpreses agradables. Cal fer la revolució del segon mil·lenni, que no és cap altra que dur la bandera de l’amabilitat arreu on anem i conquerir els cors de la gent que ens envolta amb l’arma d’agradar i posar-se a les ordres de la felicitat”. I escampar així les boires ombrívoles.

El relat de títol taxatiu però discutible –em venen al cap algunes coses encara més tristes que les foscors soterrades del ferrocarril metropolità– que conté la transcrita recepta per captenir-se a la vida (moderna), forma part del recull L’espero mentre la imagino, editat per Chiado, del reincident escriptor balaguerí Toni Rodés (aquest és el seu segon llibre). El fet de ser de Balaguer no caldria que ho especifiqués a la solapa, perquè el lector atent ho pot deduir del localisme bultra present al text, que és com a la capital de la Noguera designen la vegetació de ribera difícil de travessar, per espessa, inhòspita i perdedora. Com segons quines vides. Sobretot quan s’hi ajeu la boira. La bultra emboirada: podria ser un drama existencialista.

Rodés escriu bé, amb estil i prosa fluïda. Domina l’ofici. Escèptic però voluntariós, conjumina la ironia amb un costumisme contemporani i la crítica mordaç d’aspectes de la quotidianitat. Especialment incisiu amb determinada classe política, que per dedicació professional coneix a fons. El conte Poder a l’ombra és un retrat despietat (un ajustament de comptes particular?) d’uns pretesos servidors públics que tenen com a únic objectiu trobar “un arbre per estar a l’ombra”. A l’ombra d’un arbre de la bultra boirosa.