La melangia de la vella Rússia

Un home que em semblava assenyat deia, a propòsit d’un tast d’oli d’oliva verge extra, que les aromes i els gustos que hi trobem només tenen sentit quan els podem relacionar amb el nostre passat. Si no hem olorat mai l’herba verda i humida acabada de tallar és impossible trobar-la. Tenen tots els tastadors de vins les aromes i els gustos que citen retinguts al seu disc dur? Tenen tanta experiència vital per poder-los sumar al catàleg personal de records? Se suposa que sí; en tot cas parlen amb un registre que només val per als entesos del gremi. La resta escoltem, diem que sí, olorem, no trobem res, tornem a dir que sí, bevem i esperem que s’obri la veda per gaudir del vi sense tanta faramalla. La balalaika és un instrument que és distant i, tanmateix, si hem gaudit amb les històries dels Corleone de Mario Puzzo o les moltes delirants aventures dels personatges creats per Emir Kusturika, se’ns fa familiar. No tant perquè aquest instrument de corda sigui tradicional del mediterrani més bàltic, sinó pel deix de les melodies d’una caixa en la qual ressonen melodies melancòliques. La llista d’aquesta setmana és una aproximació a cançons clàssiques de la tradició russa. A voltes lentes per sospirar, d’altres accelerades per ballar fins a l’infinit. La balalaika té el do d’amorosir les paraules rudes i fredes russes. Una llengua dura i distant que, acompanyada de vodka i música, se’ns fa propera. Petro Ivanovitch, Marco de Loutchek, Oleg Ponomarenko o Tania Veronina són els artistes que ens obren les velles portes de la tradició russa. Temes clàssics per comprendre la melangia de qui s’ha refugiar vora el foc durant els llargs hiverns a la vora del Volga. Ganes de plorar, de ballar, de cantar, de beure, de recordar i de recordar. La balalaika és, també, una sonoritat que ens toca l’ànima perquè és universal.