Memòria de la mar

La publicació de la darrera novel·la de Víctor Labrado intitulada Veus, la mar, premiada el 2018 amb el Joanot Martorell de la Fundació Alfons el Magnànim de Gandia, ens ha de posar de bon humor perquè Víctor Labrado fou durant molts anys mestre a les terres de Ponent –si no em descompto a la vila de Corbins– i cursà els estudis de filologia a la Universitat de Lleida. Víctor Labrado és, doncs, un home nascut a Sueca, fill d’immigrants que hi anaren a collir l’arròs, vinculat a la boirosa i freda vall del Segre. Víctor Labrado ha anat publicant un fris social que recorda molt els propòsits que Josep Pla esmentava als seus articles: la voluntat deliberada de deixar memòria escrita de tots els grups socials que habiten i conformen una societat.

A Veus, la mar, Labrado ha cercat la memòria dels homes de la mar del sud del País Valencià, en especial les comarques de la Marina i l’Alacantí i n’ha contat les seues històries. El treball literari que n’ha resultat és d’una gran originalitat temàtica: els mariners i pescadors d’aquest rodal, que exerciren aquest ofici fins a darreries dels anys seixanta, no havien deixat memòria escrita ni pàgina impresa. L’autor, que ha fet feina àrdua d’aclarir, esporgar, precisar, ordenar, afinar i interessar el lector, ens ha servit un curiós llibre que sota la forma de novel·la és un record contingut i precís dels darrers homes que han anat a pescar a la mar. Santa Pola és un dels ports més citats.

Diran els estudiosos que el volum és un glossari exhaustiu del vocabulari de les feines de pesca, del nom dels peixos i de l’argot mariner; i és cert, però un dels arguments més punyents del volum és la fortalesa dels homes que s’enfronten a la natura, als canvis sobtats del vent, a les envestides de les onades, a la fragilitat dels vaixells de pesca. En aquest sentit, Veus, la mar és un llibre que és fora de les modes d’ara. Ni intimista ni tampoc en cap sentit romàntic. És un llibre singular que parla –que escolta– la veu dels homes que amb un ofici –conèixer les barques i les seues tècniques de navegació– són capaços de governar una embarcació amb la perícia d’un expert. Força, expertesa i qualitat de la llengua, sense artificis barrocs. El treball lingüístic del volum és de primera magnitud. Sembla senzill però no ho és gens. El relat, que no és pròpiament argumental, se sustenta en petits nuclis de tensió narrativa discontínua. Són les veus que van explicant llur experiència seguint el fil del temps i de la història. Comença amb els bombardejos de la guerra civil i segueix amb els canvis d’emplaçament de les zones de pesca i del tipus de pesca. L’autor ha decidit no inventar res. És fidel a la memòria admirada d’uns homes forjats en la pesca. Aquesta admiració callada i silent és un dels punts forts del llibre.