A tall de cúter

En una casa abandonada i ruïnosa als afores de Navàs, a cavall del Bages i el Berguedà, un grafiti. La silueta d’una noia riallera en un fons negre i una firma: Llukuter. No hi ha gaires llocs menys concorreguts per deixar empremta. És igual, Lluc Flotats pinta perquè en té ganes i porta l’art perifèric fins a les últimes conseqüències. “Fa un parell d’anys vaig moure un projecte que es deia Reüll, eren mirades de gent propera a qui demanava una fotografia de la seua mirada per convertir en peça particular. Després aprofitava que per raons personals viatjava per mig Catalunya i anava deixant aquestes mirades arreu del país”. En va fer quatre-centes, no en va vendre cap perquè no tenien preu, les pintava en suports com trossos de fusta i les enganxava als llocs més inversemblants.

Llukuter, aquest és el seu nom artístic, va començar com qualsevol adolescent que se sent atret pel poder de l’esprai: “Quan era petit sortia a pintar amb els amics i de seguida vaig començar a sentir interès per les plantilles. Fa deu o quinze anys a Lleida pràcticament no n’hi havia, i les poques que podies trobar eren d’un sol color: retalles una cartolina i la retalles amb el dibuix que després vols plasmar a la paret”.

Aquest sistema li permetia preparar el terreny amb temps, pensar el projecte a casa i portar-lo a la paret amb garanties. “Al començament havia fet proves amb plantilles plastificades perquè em semblaven més resistents, ara treballo amb paper i cartolina perquè és molt més còmode i fàcil, per a una peça gran puc arribar a fer servir més d’un centenar de plantilles, que sempre tallo a mà, i amb aquests materials és més fàcil”. Especialitzat sobretot en cares, Llukuter sempre busca alguna cosa més que l’estètica.

“Jo treballo en terreny de l’educació social i m’agrada pensar que a través del grafiti pugui generar algun tipus de reacció positiva en la gent que ho veu. A vegades ho hem fet com un taller artístic, ja que és una tècnica que es pot fer col·lectivament i dóna resultats molt potents. Una part de la tècnica és fàcil i és molt participativa. Al final, però, no deixa de ser un grafiti i la voluntat d’embellir un espai i aportar alguna cosa al barri és la primera intenció.”

Autodidacte des del primer dia, “perquè no coneixia ningú que practiqués aquesta tècnica i ho vaig anar descobrint a base de provar i pintar”, Llukuter va començar utilitzant el Photoshop per orientar-se en com organitzar els colors i ara ja ho fa tot a ull. També a la paret, on sovint pinta sense el suport de projector. Llukuter té un estil propi, una mirada particular.