Elogi del sentit emocional

Recordo molt bé el posat de l’emèrita professora de llatí del meu batxillerat el dia que ens va parlar que nosaltres, estudiants, havíem de tenir sentit crític. Sentit crític, deia amb aquell estil seu de dona que havia estudiat en una universitat. Jo mateix, fill de pagès, que l’admirava, m’ho vaig creure. Deuria ser l’any 1977 o 1978, un temps que el sentit crític era un valor de moda. Després penso, tal com em diu un amic, com allò que vam aprendre de molt joves ens impressiona en el fons de l’ànima i acaba conformant un estil. Una manera de ser.

Passen 42 anys en una bufada, assisteixo a un concert de cant modern a una escola de música privada de la ciutat de Tarragona. Un estol de dones –només n’hi ha quatre, d’ homes– successivament canten una cançó sentimental.

El meu sentit crític s’activa: cap de les participants –llevat de dos– canta en català. Poca gent considerem el català com un idioma amb un valor per se. Altrament, una gran part són cançons cantades no gaire bé. Algunes tenen una habilitat extraordinària, d’altres una mediocritat tècnica enervant. El públic, format per amics i familiars, aplaudeix sempre.

La professora de cant parteix d’un error fonamental: creu que el tema de les cançons ja és suficient per emocionar els oients. Imagina que només amb l’elecció d’una frase banal sobre l’amor n’hi ha prou perquè l’espectador es commogui. No entén que és l’aprenentatge d’una tècnica que commou l’ànima. Cap cançó m’emociona. Cap activa el meu cervell.

La bona música ens pot emocionar de la mateixa manera que una mala cançó ens avorreix

Jo no veig pas la televisió però deu ser que és normal en certs programes: una criatura grassoneta canta una cançó d’adults explícitament amorosa i el públic de la sala arrenca a aplaudir calorosament. El meu sentit crític em diu que no és manera: que una cançó sentimentaloide d’adults no és adequada a una xiqueta. Els familiars sembla que han assistit a la més altra creació de la seua criatura. En sortir del concert, que ha durat dues hores i mitja –l’individualisme és esgotador!– parlo amb la meua companya. Estic excitat. La capacitat crítica de la professora és nul·la. Ha acabat el concert cridant que no s’havia fet pesat. La professora toca el piano molt bé; sap cantar però no veig que presenti cap sentit crític. Deu ser que és un valor passat de moda. Penso que només a través de la tècnica, de la depuració de la tècnica es pot arribar a vegades a un cert efecte .

Li enumero una llarga llista d’errors del concert: falta de ritme, exhibició sentimental, platonisme líric, sexualitat juvenil de format inconscient i hormonal, incongruències de tota mena. “Ets massa crític”, m’etziba. “Viuen en els sentiments”, em diu una altra amiga. “Tu ets massa cerebral!”

I deu ser veritat: sóc massa crític, o sóc d’un altre paradigma, que diuen alguns. Del paradigma del 77, una mica abans de la Constitució. Com passa el temps!