Vides inventades

Diuen que les persones, totes, mentim entre 4 i 200 vegades al dia. Déu n’hi do. No goso de preguntar si avui heu mentit, perquè la resposta probablement se sumaria al còmput personal. És clar que dins aquest interval hi ha la resposta “bé” a la pregunta com va tot, ho dic perquè no ens posem paranoics sobre els possibles enganys de l’entorn. Mentim per moltes raons, i la principal és que, si diguéssim sempre la veritat, tindríem problemes d’integració social. Qui seria capaç de suportar algú al costat que digués no, no et queda bé aquest vestit, sí, és veritat, estàs horrible amb aquest pentinat, i no, no quedem perquè no tinc ganes de veure’t ara? O que al bon dia com va tot?, la resposta fos no gaire bé, perquè quan m’he llevat la caldera no funcionava i m’he hagut de dutxar amb aigua freda, i, a sobre, l’única camisa neta estava sense planxar. I no perquè un dia no puguem escoltar-ho, sinó perquè repetit a diari i multiplicat per totes les respostes possibles, ens portaria també a ser honestos i a respondre que en realitat t’importava un rave com anava el dia, que només era una manera de saludar. Llavors, Abascal tindria el camí obert perquè ens convencéssim que cal disposar d’una arma per a defensar-nos de tanta franquesa, i ja tindríem el ball en marxa. Més enllà de les mentides petites que ens permeten mantenir una vida social saludable, n’hi ha d’altres que pretenen adornar virtuts, com quan diem que tenim un nivell mig-alt d’anglès, o que ens agrada ser honestos, o que la prioritat en la nostra vida és ajudar els altres. En aquest apartat, es podria encabir el que m’explicava un conegut, que el seu pis tenia un balcó que feia tres quarts de circumferència i que podia veure gairebé tota Barcelona des de casa.

Un dia, la seva dona va parlar del mateix balcó, però a casa del veí, no a la seva. Recordo que vaig mirar l’autor de la mentida i no va fer cap senyal d’haver estat enxampat. Però, vaja, són tot mentides que ens fan sentir millor amb nosaltres mateixos, i tampoc no tenen un impacte negatiu en res, si no és que ens motivem tant que ens arribem a enredar en un teixit de mentides i ja no sapiguem com sortir-ne, o que l’afany de notorietat ens porti a inventar-nos una vida que no és la nostra. Hi ha exemples d’invencions il·lustres, com la del petit Nicolás o les col·leccions de màsters i titulacions falses de persones de rellevància pública que, almenys a mi, em meravellen, perquè no entenc el mecanisme que ha pogut portar aquestes persones a un embolic tan gros. Si hagués de triar una invenció, potser m’inclinaria per la que va idear l’actriu Anna Allen fa uns anys, que publicava coses tan fàcilment comprovables com que havia participat en la sèrie Big Bang Theory, i fins i tot va demanar roba i joies per a assistir a la cerimònia dels Oscar de Hollywood.