Us sentiu cansats? Escolteu-me

Al capvespre plujós, he entrat al despatx del metge de capçalera. El doctor Solanellas és gat vell. Petit, darrere les seues ulleres et fa el diagnòstic.

M’he aclofat al seient.

– Estic cansat, doctor.

Des dels seus ulls humans i tendres em mira.

– Quina edat tens?

– Més de cinquanta.

M’ha escrutat.

– Qui et penses que ets ? Passen els anys, el cos se’n ressent, no rutlla tan fi .

– Ja deu ser això. Em sento molt cansat, doctor.

– Treballes, encara? Moltes hores?

– Cada dia, a la feina i a casa. Moltes hores, sí.

– Llavors què esperes? –ha afegit amb un puntet d’ironia–. Estar cansat és normal. Normalíssim. Què més et passa: dorms bé a les nits?

– Només a vegades; massa temps a les pantalles d’ordinador.

– Llavors, et desvetlles, és clar. La llum et fa perdre la noció de la llum natural. I no concilies el son fins a les talúries.

–No dormo fins passades les dotze.

M’ha mirat amb commiseració.

– De dia, tens moments de silenci i de calma?

– Pocs, doctor.

– Llavors, tens una guerra interna continuada?

– Més que menys.

– Camines cada dia? Fas esport?

– Només de tant en tant. Els diumenges, sobretot.

– Fas meditació? Ioga? Pilates?

– No. Gens.

– Vas al gimnàs?

– Tampoc.

– No voldràs que et dugui al terapeuta? El que et passa és normal. A més, gent com tu que no pares de donar voltes a les coses.

– Cert, doctor, però em pesen el cervell, la ment, les cames.

– És l’estrès de la vida postmoderna. Porta el paper de la mútua: anàlisi de sang. Vitamines. Omega tres. Microbiota. Dieta. Algues marines... i cada dia, a caminar entre boscos . Ah! No oblidis les relacions socials! Ja veuràs que t’arreglaràs. Ara, com quan tenies quinze anys, no, eh? Això és humà! –ha exclamat–. Ens passa a tots: és una cosa humana. Més pròpia de l’espècie que de la individualitat. M’entens, no ?

He sortit de la consulta del doctor amb l’ànima a to de la pluja. La ciutat: un fruiteria, persones caminant, automòbils furients, botigues obertes.

M’he atansat a la llibreria, he agafat un volum de Byung-Chul Han, La societat del cansament.

L’he llegit a les tardes d’abril, sota el sol, al terrat de la casa que habito, entre vitamines i te, mirant el cel i com creixen els lliris.

Sosté aquest filòsof que vivim en la societat del rendiment. Tota la nostra vida gira a l’entorn del positivisme. Ens hem empassat l’ham de la realització personal, l’han daurat amb acomplir els nostres somnis. La llibertat no depèn del deure; depèn del poder. Tu pots: you can. Ens explotem a nosaltres mateixos per aconseguir els nostres somnis ideals. Aquest desfici ens porta al terapeuta. La cultura de la salut comporta la detecció de la malaltia.

– Senyor doctor, estic molt cansat!

– És normal, fillet meu. Si no estàs tranquil amb tu mateix, com vols estar descansat? No t’autoexplotis. Deixa’t viure!