El trap és més que actitud

Fer-se gran és un procés objectivament lent i a voltes emocionalment colpidor. Un dia escoltes els nous estils musicals que fan ballar els més joves i t’adones que alguna cosa s’ha trencat, que són sonoritats que et costen d’entendre i és fàcil deixar-se endur pels camins dels prejudicis conservadors. Aquesta és la reflexió que va dur Borja Bagunyà i Max Besora a escriure Trapologia (Ara Llibres 2018). Fascinats per descobrir un món que ja els quedava una mica lluny i en descobrir un estil contestatari, que recupera aquella Catalunya marginal que havia quedat soterrada, que no sortia a la llum des d’aquelles bandes de punk que als vuitanta i noranta donaven veu a les perifèries.

No parlem de l’extraradi de Barcelona, que també, sinó dels marges culturals, dels que no participen de l’statu quo. Un establishment que no sempre és comercial, sinó que sovint és elitista. Existeix un trap que no és políticament correcte ni té el suport dels enfants terribles oficials del règim. El trap és molt més que una versió quinqui del hip hop. Pot estar en mans de bandes sense escrúpols i també ser l’altaveu de noves generacions d’inconformistes. Entre els joves que s’han espolsat els prejudicis i han decidit trapejar en català, P.A.W.N. Gang és potser la banda més coneguda, juntament amb altres com Sr. Oca o Bad Gyal, s’hi sumen bandes i solistes de totes les geografies de parla catalana, com els valencians HachaDastral o els sabadellencs 31FAM. És cert que la tria d’aquesta llista no està en la línia de Bad Bunny i el seu trap masclista. Hi ha bandes com els Rapsodes o Fok, que juguen amb l’electrònica més elegant i el hip hop clàssic, amb una lectura del trap més transversal i mestissa. Una llista per reconstruir els ponts generacionals i adonar-se que fer-se gran també és una qüestió d’actitud.