La gloriosa discordança en el paisatge

Diumenge 12 de maig anàrem a una jornada de geologia que feien a Sant Llorenç de Morunys. Geolodia, en diuen. Ho fan anualment a tota la península. El rovell de dos ous era la mola escarpada del santuari de Santa Maria de Lord. El mirador és sensacional. La llum vidriada de migdia era aclaparadora, viva, pesant. El belvedere és espaordidor: res del paisatge té res a veure amb els límits plans del Segrià o les blavors del Montsant. Boscos i muntanyes rebregades per pressions fortes i antigues, amb erosions magnífiques en forma de granulats de pedra rodoladissa.

La caminada va ser lenta, amb explicacions de dos geòlegs del país: Montse Vilalta i Jaume Balagué, els joves ja comencen a ocupar les posicions que els pertoquen. Al contrapunt, la saviesa emèrita de Josep Maria Mata Perelló, que a la mola de Lord explicà síntesis brillants i relacions precises, assaonades.

La història geològica és fascinant. Miraré d’explicar-la per als que no l’han estudiada.

A la vall de Lord, fa 40 milions d’anys hi havia un antic i feliç mar tropical, amb esculls marins entendridors. Una mar no gaire profunda, que es va assecar; hi hagué l’erecció violenta dels Pirineus; hi hagué l’esforçada emergència de la serra gegantina del Port del Comte que espentejava i alhora regularment es produïen unes fenomenals erosions: torrentades colossals d’aigua que feien rodolar terra i roques al peu del Port del Comte. De la pressió del Port del Comte i de les capes d’erosió en va sorgir una curiosa i discontinua orografia (les Serres de Busa, els Bastets, Lord i el Codó), de plans irregulars, regirats, capgirats, revoltats, de tal manera que la mar profunda assecada quedà girada del tot.

A dalt de la mola de Lord els nostres guies desplegaren dibuixos de les pressions i forces compressives que el geòleg Oriol Riba, en 1973, anomenà una discordança sintectònica progressiva.

La distribució del paisatge és insòlita: a penes cap pla horitzontal. Tot rebregat com la roba rentada, regirada i escorreguda a mà. Estrats invertits, en diuen, i sinclinals, com el Pla de Busa. El concepte de discordança sintectònica progressiva ha quedat com una forma establerta per definir tots els casos semblants en tot el món.

I tot en una distribució geogràfica immensa que abasta la serra del Cadí fins a la Serra dels Rasos de Peguera, i més enllà.

La geòloga llegí una nota històrica sobre l’assalt infructuós d’un regiment liberal al XIX que pretenia escalar la mola de Lord. Un paisatge turmentat que serví de cau de carlins, al capdamunt. Una batalla es lliurà a la talaia del santuari de Lord: la mola em recordà la batalla de l’Ebre, les serres de Pàndols i Cavalls. Vaig associar comunistes i carlins encauats al cim d’una muntanya, llençant pedres, escopint trets. Els uns servint la utopia social, els altres un Déu lluminós que semblava més a prop, dalt, a tocar del cel.

A baix, burxant els liberals; a baix, canonejant, els franquistes. La història humana d’Europa, petita, sanguinària i brutal; la història geològica, enorme i titànica, tan enfora de la petita mesura biològica humana.