Aires de muntanya

Com d’habitud, per mi l’estiu és temps de muntanyes. Em permetrà l’amable lector que li dediqui unes ratlles a explicar-li les meravelles del caminar per les Dolomites mirant les roques amb ulls nous.

Al matí hem trescat sota una forest espessa d’avets, mirant tarteres, faigs i làrixs; hem caminat petjant arrels i hem sentit el brogit del riu Boite, que hem travessat. Som a les envistes de la bella Cortina d’Ampezzo seguint camins cap a Malga Ra Stua, vall ampla i boscosa que permet certs recorreguts naturalístics. Hem fet un cafè a la malga. Hem sentit els treballadors com comentaven els efectes devastadors de la tempesta Vaia, que assolà arbres amb una violència insospitada. Hem vist grans avets aterrats, arrels aixecades i altres grans arbres asclats.

A l’ascensió, lenta, seguint una antiga strada militare, (un camí que serví per a transportar armes i vitualles al front de la Primera Guerra Mundial), hi veiem els plegaments de les roques calcàries –il calcari grigio– en formes torturades. Observem les malgues; mirem els campi solcati, roques calcàries solcades per l’aigua de la pluja. El caminet et transporta en la mirada de la imaginació cap a aquells incerts anys de la Grande Guerra: la mirada espantada del jove ros que viu l’espant del combat trepitjant cadàvers.

El camí plana, tomba, gira, puja en ziga-zaga mentre anem observant la vall asimètrica que confronta dues menes de roques: il Calcari Grigio i la Dolomia Principale, amb unes tarteres enormes que van depositant detritus sobre la Vall Salata, solcada per un camí que serpenteja. Ho mirem des d’una colzada. El paisatge és una combinació de roques diverses que impliquen colors, textures i formes que es contrasten. Les roques més fortes, les dolomies dures i incòlumes, resulten més impenetrables a l’erosió; les roques més febles, les calcàries, queden marcades pel curs de l’aigua, per la fatalitat de les pressions... Al capdamunt, la forcella Lerosa s’obre a magnes panoràmiques il·luminades: els circs glacials d’un roig esvaït mostren la seua eloqüència altiva. Les roques calcàries, rebregades i replegades per les pressions, et fan capir que gaudir el paisatge de muntanya és també saber llegir la duresa de les roques, interpretar els moviments lentíssims de la terra, adonar-se de les marques de la pressió sobre les masses rocoses que es mouen, es disgreguen, s’esgrunen, es tornen farina mineral al capdavall d’un riu sonor que mor a mar.