El punk immortal

A voltes és necessari rellegir el passat per comprendre on som ara. Cal recuperar les obres del Max més irreverent, intens i desbordant dels anys vuitanta per comprendre què vol dir la seua darrera obra, el Rey Carbón. La Cúpula no és una editorial que visqui de la nostàlgia, com que continua sent un dels segells més actius i atrevits del panorama nacional de tant en tant es pot permetre el capritx de reeditar obres que formen part de la nostra història.

Peter Pank és un d’aquells personatges que són fills d’una època i una escena molt concreta, com el Makoki de Gallardo o l’Anarcoma de Nazario. Tal com ha confessat l’autor en alguna entrevista, moltes de les històries que feien aleshores avui en dia no es podrien publicar. Eren políticament molt incorrectes i ho eren contra la moral decorosa del nacional catolicisme, que tenia una ombra molt llarga. Avui és probable que l’obra de Max seria mirada amb lupa per alguns sectors del feminisme més combatiu, acusant-lo ràpidament de sexista i de perpetuar els estereotips de gènere. Pot ser ho són, a voltes em perdo amb tants matisos, però també s’han de situar en el temps: la contracultura dels anys vuitanta acostumava a ser molt explícita amb el sexe. No és pas que les seues històrietes en fessin un abús gratuït, sinó que després de quaranta anys de tabús morals hi havia una necessitat, entre els autors i els lectors, de dir i llegir allò que havia estat prohibit durant tant de temps.

Punks, skins, rockers, mods, hippies i gòtics es troben en uns còmics dibuixats amb molta mala bava. A les històries de Peter Pank no hi ha gaire lloc per al romanticisme: tot és dur, fosc i estressant. Això no treu que algunes de les vinyetes siguin autèntiques joies poètiques, com els somnis que experimenta Peter a pàgina completa als darrers capítols del volum. Una edició curosa a tot color que ens permet endinsar-nos en un dels treballs més importants del còmic underground dels vuitanta. Des d’aleshores Max ha evolucionat, ha madurat, s’ha mantingut actiu en el món del còmic gràcies als ingressos com a il·lustrador en altres sectors i s’ha convertit en un dels veterans més respectats del panorama actual. Els còmics de Peter Pank són una demostració de força i estil, amb una línia clara molt expressiva i colorista.

Segurament els postadolescents d’avui en dia no se senten gaire atrets per unes històries lisèrgiques i histriòniques com les de Peter Pank i la seua tropa de drogoaddictes passats de voltes, no serien capaços d’entendre els referents. Però és igual, Max no les va fer pensant en ells ni La Cúpula les ha reeditat amb aquestes intencions.

> CONNEXIONS PARANORMALS

> Trashin’, de David Winters.

Les subcultures juvenils van tenir els seus moments de glòria amb pel·lícules com aquesta, que aprofitava la moda de l’skate i el postpunk en·tre els més joves. La trama amorosa era simple i secundària, el més im·portant eren les brillants escenes a mans de patinadors professionals. Cal destacar la BSO amb Red Hot Chili Peppers, Fear o The Bangles.

> Un lloc on caure mort, de M. A. Blanca i Raúl Cuevas

Ser punk als 20 anys implica un es-til de vida poc compatible amb les responsabilitats de ser pare. El do-cumental aprofundeix en Càndid, cantant desfasat d’una banda de punk de poble que encara les con-tradiccions de fer-se gran i la traïció als propis principis amb conscièn-cia i honestedat. Tendre i brutal.