PENSAMENT
Les trinxeres de Monte Piana
Del temps, ja llunyà, que em vaig dedicar a observar els camps de batalla de la Guerra Civil me n’ha quedat un cert interès per l’arqueologia militar en els llocs, en els rastres de les batalles. A les Dolomites d’Ampezzo es pot observar un de tants camps de batalla de la Primera Guerra Mundial, incòlumement conservats, pujant cap al refugi Bossi des del Lago Antorno, seguint un caminet feliç, tou i ombrós. És migdia i el sol escalfa de valent: arribem a una pista asfaltada en què només circulen els jeeps de color de merda d’oca, que duen turistes. La calorada és infernal. Has de caminar de pressa, lleuger, perquè altrament el sol t’aixafa.
No trobem pas cap altre caminet ombrós entre avets i pícees. Després comprendrem que el vell camí ha estat esborrat: la tirania dels taxistes dels jeeps ha fet la resta. Caminar per una pista és una tortura per als peus i per al cos, més encara si el sol és voluminós, calent, pesant.
Al Refugi, que és ple de famílies i parelles que dinen, ens dirigim a l’ombra amb una cervesa fresca, que paguem a preu d’or fos. A Monte Piana i Monte Piano es pot observar un dels museus a l’aire lliure –Museo all’aperto, en diuen– més importants de les Dolomites. És el front dolomític de la primera gran guerra, que enfrontà el juny del 1915 l’exèrcit italià i l’exèrcit austríac en un dels pocs llocs plans de tota la geografia ampezzana. He dit lloc pla, però no és veritat: és ondulant, montuós i pedregós. A una banda i altra del camp de batalla hi ha uns formidables espadats, barrancs angostos i talls de roca a plom que et fan posar la pell de gallina. Al voltant, en mirada circular admirada, la magnífica i rutilant orografia dolomítica amb un enfilall d’illes de muntanyes que en la llum de primera hora de la tarda prenen una coloració a vegades blavissa, a vegades daurada, a vegades violàcia. Penso per a mi que algú, prenyat de música i literatura romàntica, hi devia veure alguna cosa d’escenari operístic grandiloqüent, però penso que és una mania meva.
Seguim els camins del sentiero històric. Constatem que les trinxeres de l’exèrcit italià estan reconstruïdes, bastant bé; les austríaques, gens. Hi ha indicacions dels posts de comandament i d’observació sobre la vall que connecta Ampezzo i Àustria. La plana està ferida de trinxeres principals i secundàries; de refugis esbotzats i de galeries i forats excavats a la roca, plens d’aigua. Les trinxeres excavades pels sapadors italians es conserven força bé. La impressió és exaltant. Segueixo mentalment els vaivens d’una càmera imaginària que es mou per les trinxeres a l’alçada d’un home. L’espai de col·lisió entre les tropes dels dos exèrcits és a la Forcella de i Castrade, l’únic punt de contacte entre les dues planes. En arribar a la zona austríaca, ens estirem als terra. Amb la llum brillant de la tarda li faig fotos. Tornem per camins perdedors.