Joan Fortuny: “Un artista ha d'estar compromès amb la societat en què viu”

Saxofonista i veu de la Companyia Elèctrica Dharma, Joan Fortuny, qualifica de “preciós” el concert que recentment van oferir a la Seu Vella de Lleida. “En arribar al monument, semblava que entréssim en un escenari de Joc de Trons i, a més a més, el públic va respondre fantàsticament”, assegura. Amb ell parlem de Flamarada, de la banda i de la seva trajectòria .

Quina sensació comporta pujar als escenaris amb el primer disc de temes nous en deu anys?

Ens sentim molt bé perquè és un disc que hem treballat molt. És el 25è de la nostra carrera, feia una dècada que no trèiem un àlbum amb cançons noves, tot i que havíem anat fent concerts com els dels 40 anys, etc. Per tot això teníem clar que volíem productor, cosa que no és molt habitual en la Dharma, només tenim dos o tres discos amb productor. A la resta, la producció artística ens l’hem feta nosaltres. Aquí, el productor, el Bernie Sánchez, ens va dir que intentaria fer la Dharma del segle XXI. A nosaltres ja ens estava bé algú que s’arrisqués perquè després de tants anys i discos, tenim un so molt característic. Ja volíem que ens maregés una miqueta. Estem molt contents del resultat.

Deu resultar especialment emotiu tenint en compte que la majoria de les lletres són d’en Josep, bateria de la banda, desaparegut el 2013.

I tant! En aquest disc, més o menys, la meitat de les cançons són cantades i la resta instrumentals. De les cantades, la majoria són del Josep. Abans de morir va publicar el llibre El soroll després de Kerouac. Allí hi havia part de les lletres que havia fet en aquests 25 anys, perquè ell era el poeta del grup. Vam agafar algunes d’aquestes lletres inèdites i les vam incloure al disc. Això ens agrada molt perquè així hi estava present, a banda que en moltes de les cançons instrumentals també hi havia participat. Volíem que en Josep també hi fos, en aquest disc, i hi és totalment present.

També hi ha una peça de Jordi Cuixart. Com va anar aquesta col·laboració?

Tenim amistat de fa molt temps. Quan el van enviar a la presó ens vam enfadar molt, igual com que hi posessin a la resta. Aleshores, com que ja estàvem preparant el disc vam contactar amb ell i li vam demanar que fes una lletra, que ens faria molta il·lusió. Es va mostrar encantat i quan ja vam tenir la lletra de Resistir és vèncer ens va semblar que era millor que fos recitada, més que no pas una cançó amb estrofes. Faltava un any perquè sortís el disc i estàvem convençuts que la podria recitar ell. No ha pogut ser així i tots han passat més temps a la presó del que esperàvem. Ell mateix ens va proposar que la recités la Txell Bonet, la seva parella, i tant ella com nosaltres vam quedar encantats.

Sempre heu estat una banda compromesa, socialment i política. Com viviu aquests moments?

Amb preocupació, perquè no parlem només del propi país, sinó també de fora. Ens agradaria no haver de ser tan compromesos; això voldria dir que les coses funcionen, però no és així. Per desgràcia, si has de fer cançons reivindicant coses, vol dir que no funcionen. Resistir és vèncer és un exemple, però també ho és Al mar ressonen crits, perquè tots sabem què està passant al Mediterrani. Respecto que hi hagi qui no es vulgui posar en política, però jo sóc de l’opinió que un artista ha d’estar compromès amb la societat en què viu.