El vent de la censura

M’he preguntat sovint quins efectes produí sobre la mateixa novel·la catalana la dictadura militar franquista de la segona meitat del segle XX a Catalunya, i a Espanya? La pregunta es respondria millor podent comparar obres i autors de contextos diferents, però ara mateix només l’aplico a una sola lectura recent: El vent de la nit, escrit per Joan Sales, publicat per primer cop com una mena de continuació, d’estranquis, sense passar la censura prèvia, a l’edició d’ Incerta glòria, de 1971. Sales s’esquitllava de la censura franquista. Sabia que no la passaria fàcilment. En tenia l’experiència d’ Incerta glòria. Sabia que el text era clarament crític amb el règim franquista.

Tècnicament Joan Sales usava un artifici que ara mateix considerem obsolet: prenia un personatge “adherit al règim” i li feia amollar moltes de les coses que el novel·lista pensava, veia, i no podia escriure enlloc. En altres circumstàncies, els diaris servirien per esbravar-se i criticar de valent. Ara Twitter també posseeix aquest valor de vàlvula que descongestiona l’olla a pressió de la consciència que no pot expressar-se.

L’assumpte és delicat. És millor mostrar, i encara, segons com, és millor deixar entreveure, suggerir, fer veure, si pot ser, revelar. Aquesta dèria de criticar el règim obnubilava el novel·lista. L’obsessionava. És el que jo veig com a lector.

Fixar-se en un sol personatge –com a màxim dos– tampoc ajuda a una panoràmica general, oberta.

De manera que un dels primers efectes de la dictadura –i en general de les tiranies– pot ser l’obcecació dels novel·listes. I, pel costat dels lectors, el seu desconeixement. Fins i tot per als estudiants de Filologia Catalana dels anys vuitanta, –i no cal dir– no eren llibres estudiats a les classes de novel·la. Això no té més importància, però deixa un pòsit: tampoc han pogut ensenyar Incerta glòria als meus estudiants de batxillerat.

Segons el que he observat, el desconeixement era una conseqüència més del sistema de censura franquista. La censura, a més de prohibir, és una forma ruda de crítica literària. Només cal llegir-se els comentaris dels censors, molts d’ells alfabetitzats i amb una certa i notòria cultura literària, per adonar-se que sempre subratllaven la crítica política com un greu defecte, com una parcialitat.

Els fets són tossuts: molts han llegit Nada, de Carmen Laforet; pocs han llegit Incerta glòria. És un dels efectes concrets de la censura. Opino que, contra la creença general dels crítics de postguerra de l’estil de Joan Triadú, la censura franquista sí que aconseguí els seus objectius bàsics: fonamentalment deslligà els escriptors dels seus lectors naturals i coetanis i desqualificà la “novel·la política”. Per a mi, el cas de Joan Sales i és palmari.