Postal de finals d'agost

Aquests últims dies de l’estiu els he estat al càmping del Forcallo, a la vall de Gistain, amb amics, amb colla, pujant tresmils. Han estat cinc dies que han semblat una eternitat. Els temps sense llum elèctrica ni estris electrònics s’allarga, es torna màgic: els estels de nit són l’espectacle sideral més suggeridor. Els massmedia sempre són pàl·lids reflexos de l’experiència. Els prats eren grocs, exhaustos i ressecs. Les vaques grasses i calmes. Ha estat un estiu sense pluja, una mica de plaga bíblica. Els llibres, tret de la poesia de Gabriel Ferrater, que es va alambinant com si es volgués fer ella mateixa críptica i girada cap a ella mateixa, llegida després de dinar, m’han servit de coixí. En especial el llibre del noruec que ha escrit sis volums sobre la pròpia vida. Sis-centes pàgines sota el meu cap parlant-me de coses llunyanes, molt civilitzades, i a voltes precises. Una taula i una cadira són allí un luxe asiàtic. Un fogonet de gas, un tresor. Un pa de quilo d’ Escalona m’ha durat els cinc dies per bé que m’ha fet bellugar les dents. Fet que em recorda sempre la meua fragilitat. Tot es mou, però es nota més quan es mou a dins d’un mateix una dent que s’ha girat sense pietat.

Al voltant del càmping, que és en un enforcall geogràfic: l’entrada a dues valls; hi ha un bosquet de llegenda, un bosc naïf, amb fonts, pins i passejadors. Hi brogeix un riu molt net que sembla eixir d’una narració infantil, però naix del desglaç d’unes glaceres que es van escolant. (Les fades reals no les espero: la darrera vegada que una fada rossa subtilment eslava em somrigué, i em semblava una fantasia sorgida d’un llibre meravellós, fou a la Diagonal de Barcelona, en temps de bonança i calers, i en tornar la mirada havia desaparegut dins un automòbil Audi luxós, com un encanteri). Les caminades hi són molt plàcides, a peu pla. La vida comunitària dels estiuejants és lubricada i feliç. El càmping, esglaonat, a tres vessants o pisos, és molt ben situat: vall tancada, cascada a prop, inici de diversos camins per valls i pics. No és un càmping per a perpetrar tresmils fàcils. Tots els accessos als cims són plens d’afany. A la nit es veu la meravella d’estels de la via làctia, al de dia es veu la geografia replegada de l’Espadas, que canvia de colors amb la llum del sol. La llengua no abasta a concretar la bellesa dels canvis. Una especial calma hi neda a migdia. Canícula fresca, potser. Homes solitaris, plens de cicatrius a la mirada, amb tenda petita, s’hi fan esmorzars frugals; dones estilitzades carreguen motxilles pesants. Les tardes poden ser melangioses quan tothom ha partit per caminar o passejar, i tu restes sol entre cadires buides i taules abandonades, amb el llibre de versos a la mà. I el cap enterbolit.