Un crit per a l'esperança

El fet que aquesta novel·la pugui publicar-se pensant en un públic generalista és un senyal que la lluita pels drets de les minories sexuals està assolint petites victòries que fa només vint anys eren impensables. La història de Nathan, no exempta de moments crítics i dolorosos, s’ha de contextualitzar per compren-dre’n el final feliç. Nascut en el bres-sol d’una família de classe mitjana i petitburgesa parisenca, el noi que habita en el cos de Lila acaba tro-bant els recursos per sortir victoriós de la lluita contra la disfòria de gè-nere. Es fa evident que Nathan ha de batallar contra la incomprensió inicial dels pares, les burles d’alguns companys d’escola i la incompren-sió que a voltes el rodeja, comen-çant per ell mateix. Unes adversi-tats que Nathan –aquest és el nom que decideix adoptar quan pren consciència que és i vol ser un noi– acaba superant malgrat la por, la rà-bia, el desconcert i les grans dosis d’hormones alterades que li juguen males passades.

El conflicte que viu de manera íntima i dolorosa aflora quan el seu cos comença a patir les transforma-cions pròpies de la preadolescència. Els pits es converteixen en una ob-sessió: li agrada mirar els de les al-tres noies i pateix un rebuig visce-ral respecte els propis. Llamadme Nathan està inspirada en un amic de la família de l’autora, la periodista parisenca Catherine Castro, que va seguir de primera mà l’ex-periència del jove i va decidir expli-car-la a través del còmic, un format que arriba amb una gran sortida al mercat francès i un llenguatge que connecta fàcilment amb els joves. Les il·lustracions són a càrrec de Quentin Zuttion, que no és novell en l’art del còmic. Amb un estil de dibuix molt influenciat pel manga, que confereix un aire jovenívol i lleuger, Zuttion fa un còmic estè-ticament molt lleuger : les vinyetes no tenen cap tipus de contorn deli-mitat, les pàgines respiren perquè tenen marges blancs molt difusos i l’entintat és amb aquarel·la de co-lors pastels.

Destaquen sobretot les il·lustracions a pàgina sencera que tracten els conflictes psicològics i emocionals del protagonista amb enginy, desplegant el seu potencial gràfic. La història és radicalment optimista i això potser resta una mica de complexitat a la història. Potser també fan falta, quan pen-sem en un públic lector jove i per-dut en un batibull emocional, obres que transmeten esperança. Lla-madme Nathan és una obra que és un reflex del nostre temps: la lluita pels drets de les minories sexuals no té marxa enrere.

> CONNEXIONS PARANORMALS

> Boys don’t cry, de Kimberly Peirce.

Teena Brandon viu a l’Amèrica profunda i el seu procés de transició cap a la masculinitat inevitablement és més voluntariós que eficaç. Un drama sense edul-corants que reflecteix la incomprensió i el rebuig dels quals són víctimes moltes per-sones per ser i sentir-se diferents als refe-rents oficials.

> My name is Harvey Milk, de Gus van Sant.

Biopic del primer polític obertament gai que va aconseguir una acta de supervisor (regidor) als Estats Units, concreta-ment a la ciutat de San Francisco. Harvey Milk va ser un activista pels drets dels homose-xuals durant els anys setanta fins que va ser assassinat al seu despatx de l’ajuntament el 1977 per un altre polític local.

FITXA TÈCNICA Llamadme Nathan Guió: Catherine Castro Il·lustracions: Quentin zuttion editorial: Astiberri Edició original francesa: Appelez-moi nathan (Payot Graphic, 2018) Format: 144 pàg., color, cartoné, 17x24 cm. Preu: 18 €