ITER

Podríem fabricar el nucli del Sol a la Terra? Com a idea sembla forassenyada, però la Humanitat s’enfronta a una crisi de dimensions incalculables, que només durà sofriment si no li donem resposta col·lectivament. I un dels grans problemes principals és el maneig de l’energia, que hem d’encarar des de dues vessants. Com evitem l’acumulació catastròfica d’energia que duu a l’escalfament global? Com ens proveïm d’energia útil per al nostre dia a dia, a casa, als centres de producció, al transport?

No són objectius contradictoris. Els combustibles fòssils ens forneixen avui cap al 85% de l’energia que consumim, i deixen darrere gasos d’efecte hivernacle que escalfen el planeta. L’energia solar és menys aprofitable, però representa unes 15.000 vegades més del que gasta la humanitat. Tant si reduïm els combustibles fòssils com si irradiem més energia a l’espai exterior, el problema global es podria reconduir. L’altra alternativa, reduir la població mundial a nivells de mitjan segle XX, presenta problemes ètics i pràctics insuperables, i a tot el que podem aspirar és a estabilitzar-nos entorn d’11.000 milions de persones, i ser més eficients en el reciclatge de les matèries que gastem.

La dificultat per cobrir el consum energètic amb fonts renovables (inclosa l’abundant energia solar) ha dut a intentar reproduir la fusió de l’hidrogen, concretament dels seus isòtops deuteri i triti, en condicions controlades. El problema és formidable: confinar i controlar la fusió, una operació que a l’interior del Sol ocorre a 15 milions ºC, sabent que el material conegut més resistent, el grafit, es fon a 4.000ºC. Cal pensar que l’única aplicació real en què s’ha provat la fusió a la superfície terrestre, la bomba d’hidrogen (el giny destructor més potent creat per l’ésser humà), requereix l’explosió d’una petita bomba atòmica convencional (de fissió) que creï localment les condicions per a l’inici de la fusió, molt més energètica.

L’única manera de fer-ho de manera controlada és confinar-ho en un camp magnètic potentíssim mentre el deuteri es torna plasma, estat en què pot entrar en fusió. Això és el que ha de fer el reactor Tokamak de l’Iter, un consorci internacional que té la planta experimental a la Provença francesa. Si se’n surt, l’enorme inversió que s’hi està fent quedarà completament justificada. Atès que els resultats no arribaran abans del 2050, però, cal que anem prenent mesures si no volem que el col·lapse ens passi per sobre.

RESERVA INFINITA La reserva de deuteri, isòtop minoritari de l’hidrogen, a l’aigua del mar, és immensa, i seria suficient per satisfer la demanda mundial durant mil·lennis. S’obté de l’aigua pesant, de la qual n’hi ha només unes 150 molècules per cada milió a l’aigua dels rius i mars, però que es pot enriquir fins a concentracions adequades per a la fusió. El triti pot procedir del liti, abundant a la superfície terrestre. El resultat és, sobretot, heli sense residus radioactius.