PAS: protegir, avisar i socórrer

La resposta més humana davant d’un accident és córrer a ajudar. És una reacció emocional ben natural. De fet, si mirem enrere ens adonarem que des que el primer mico es va ajuntar amb el segon per organitzar un grup, es varen establir uns principis bàsics de cohesió social. Molts encara es mantenen (evolutivament parlant, tampoc és que hàgim avançat tant) i ajudar-se enfront l’adversitat és un dels primers de la llista.

Per tant, no resulta estrany sentir o llegir notícies en què s’explica que algú s’ha ofegat intentant rescatar un altra persona a l’aigua, o que un individu ha estat atropellat mentre procurava ajudar un accidentat a la carretera. La resposta emocional ens cega davant dels perills i quan ens trobem en aquestes situacions moltes vegades no ens parem a pensar. L’instint ens fa voler ajudar els altres. Això diu molt de l’espècie, però també té els seus punts en contra.

En aquest sentit, hi ha una lliçó en forma d’acudit entre els professionals de les emergències. Diu així: el més important que ha de fer un rescatador és no convertir-se en víctima. Si volem passar de llarg la resposta primària i aconseguir tenir quelcom més estructurat i útil, cal un punt de reflexió. Obviar-lo pot tenir conseqüències nefastes.

El primer que cal fer és evitar que ningú, incloent-nos a nosaltres, augmenti el nombre de persones que requereixen auxili. Per aconseguir això, cal assenyalar de la manera més adient el risc, i que d’aquesta manera, tothom que s’apropi pugui prendre les mesures d’autoprotecció necessàries.

En segon lloc, es probable que nosaltres no disposem de tots els mitjans i coneixements necessaris per resoldre l’emergència. Cal avisar qui pugui activar tota la cadena de resposta. A Europa és fàcil. Es truca al 112.

Tercer i últim, un cop calibrats i assenyalats els riscos i avisada l’ajuda, podem socórrer. Per fer-ho, cal seguir un principi de prudència, fer la mínima intervenció necessària i sempre amb la màxima senzillesa possible.

Opinió

Quan jo era molt jove, i més inconscient que ara, en un simulacre d’incendi un instructor em va renyar per obrir una porta sense comprovar primer si era calenta. Recordo exactament les seves paraules: “Hi ha una fina línia entre l’heroisme i l’estupidesa, senyor Encinas!” Doncs això...