Antròpic

A voltes la ciència confronta grans preguntes existencials. Una de molt fonamental és si tot això té una finalitat preestablerta o si, simplement, ens trobem on ens trobem per una atzarosa successió de situacions contingents, d’entre totes les que les lleis de la Natura permetrien. El primer cas, que pertany a la teleologia, suggereix un creador; una intel·ligència que planifica perquè tot sigui com ho coneixem. El segon implica que, tot i que existim en les condicions actuals, el cosmos podria ser ben diferent, amb o sense nosaltres, amb o sense vida eucariòtica complexa, amb o sense vida, amb o sense estels i planetes, amb o sense matèria.

La ciència defuig la primera interpretació. Es tracta de conèixer les lleis i els mecanismes que regeixen la matèria, les seves interaccions i els seus canvis, i no pas d’intentar deduir una motivació racional, que requeriria una voluntat, que, en el fons, és innecessària. El malaguanyat Jorge Wagensberg va resumir-ho amb el títol d’un dels seus llibres d’aforismes: A más cómo, menos por qué.

Una de les idees que s’han mogut en aquest tall de ganivet és el principi antròpic, que ve a dir que la nostra existència demostra que les condicions de l’Univers la permeten (si no, no estaríem discutint aquí). Això sembla trivial, però John Barrow i Frank Tipler, els físics que van sistematitzar aquesta idea el 1986, van recopilar una sèrie de dades que són, si més no, sorprenents: moltes de les constants de la Física tenen valors molt precisos, tals que, si variessin sols una mica, la vida no existiria.

Així, el carboni [C] i l’oxigen [O], essencials per a la vida, hi són en una proporció equilibrada pels valor de dues constants, la força electromagnètica i la nuclear forta. Variant un 4% la segona o un 0,4% la primera, o no es formaria C a les explosions estel·lars, o la majoria d’aquest s’hauria transformat en O. Una constant gravitatòria més gran que la que tenim faria que els estels s’esgotessin més ràpid i el temps disponible per desenvolupar vida complexa seria insuficient. Una constant d’estructura fina més gran podria impedir l’existència dels àtoms. Unes forces nuclears menys intenses no permetrien la formació de molècules, i, per tant, de gairebé res del que ens envolta, inclosos nosaltres mateixos.

Suposar que algú ha fixat aquests valors és tant com creure que algú ha planificat que existim. Ni cal per explicar el món, ni ajuda a respondre cap pregunta, i, per això, forma part de les creences i no de la ciència.