Pel sedàs del punk

Les versions ensucrades de grans clàssics del rock pensades per fer ambient en llocs anodins com la cafeteria impersonal d’un hotel de cinc estrelles, per exemple, estan de moda. Veus dolces, guitarres acústiques i pianos tocats per no molestar són els ingredients d’una música lleugera que prolifera en llistes de Spotify sota el títol de lounge covers. La primera vegada que escoltes God save the Queen dels Sex Pistols fa gràcia, a la tercera versió dels Cure o els Rolling Stones llençaries la cantant i el piano al riu. Sort n’hi ha que no totes les versions que circulen són tan soporíferes i sempre hi ha usuaris abnegats que fan tasques d’arqueologia musical.

El punk és un dels estils més prolifícs en la controvertida afició de les versions. Des de hits dels vuitanta com Take me on fins a clàssics del pop com Sunday Bloody Sunday agafen un regust energètic de la mà de bandes com Real Big Fish o Rufio. La llista fa una lectura molt oberta del concepte punk i accepta bandes com Guns N’Roses, August Burn Red o Richard Cheese. Val la pena fugir de l’ortodòxia perquè la revisió acústica que aquest darrer fa del clàssic dels Metallica Enter Sadman és força divertida. Altres versions són més previsibles, quan Social Distorsion porta Johnny Cash al seu terreny no fa res més que endurir tots els acords de Ring of Fire. Més curiós és quan els californians Pennywise accepten jugar amb el clàssic del soul Stand by me.

Si bé les melodies suaus estan pensades per no molestar, fins i tot per passar desaparecebudes com a remor de fons, el punk i tots els seus tentacles no és una música per a les masses. Soroll, crits, cops de bateria i guitarres distorsionades tenen un efecte de rebuig o atracció que no deixa indiferent.