La ferocitat de les abelles

Si la lectura ràpida és un indicador de la bona literatura, he llegit vertiginosament, amb un gran interès, una novel·la negra que treballa el realisme – true realism, en diuen–, no des de la imaginació sinó des de la mirada analítica del periodista, talment com si els discursos que propaguen diaris, ràdios i atestats fos la realitat destil·lada, transparent, d’alta graduació.

L’hivern del coiot relata un famós assassinat que va passar a Lleida el novembre de 2004 on els errors del ministeri d’Exteriors produí onades devastadores de dolor per tota la ciutat de Lleida i els encontorns. La novel·la s’hauria pogut dir Ferida oberta, car la quantitat de dolor que produí aquest assassinat no ha estat suturada, ni superada, ni guarida. Podria ser que aquest dolor agut impedeixi d’escriure una bona novel·la que depassi la crònica periodística. Per altra banda, és molt difícil fer-ne un judici equànime com a crític.

L’hivern del coiot presenta, com a mínim, tres grans contradiccions: predomina l’ofici de periodista sobre el de novel·lista; planteja al lector unes perplexitats morals que potser són més pròpies d’un filòsof ètic de molt difícil resolució i defuig el fons fangós de la política de la globalització, de l’especulació immobiliària, la incúria del ministeri d’Exteriors i els seus efectes.

La primera contradicció és que l’aspirant a novel·lista–així es diu el novel·lista– disposa d’una tal frondosa, colossal i espessa quantitat d’informació que s’oblida d’exercir de novel·lista. D’imaginar, de distanciar-se dels fets, de narrar. Només ho és quan es deixa anar en la narració d’experiències observades, generalment laterals, a vegades, converses transcrites amb advocats, i alguns xcursus personals, que resulten una mica puerils. Llavors esdevé més creatiu. L’aspirant a novel·lista practica una mena d’auto-ironia punitiva que indica que no és humil qui s’ auto-odia. El novel·lista converteix la novel·la en un artefacte verbal descompensat: té una arrencada brillantíssima, rutilant, estremidora, arriba al clímax a la meitat i en la darrera part perd l’alè i arriba esgotat, polemitzant sobre la reinserció dels violadors i poca cosa més.

L’equilibri entre les parts en queda tocada; el suspens es redueix a un episodi juvenil que, fet i debatut, és mínim .

Segons el meu parer, la tria del realisme objectiu com a mètode lliga de mans el narrador que només pot insinuar però no desenvolupar una novel·la que, com he escrit abans, depassi la llarga crònica d’investigació periodística. I aquest és el seu valor. No cap altre.

En síntesi, Ferran Grau s’ha atrevit a escriure una novel·la com aquell que va a mirar les abelles el dia que cresten. La ferocitat de les abelles acaben fiblant l’incaut novel·lista i el crític ignorant.