Els anys llegits

Una de les primeres traduccions al català d’Annie Ernaux la signa ardidament Valèria Gaillard a Angle Editorial. Annie Ernaux, Annie Duchesne de soltera, és una escriptora francesa amb moltes novel·les publicades de literatura autobiogràfica que he conegut gràcies a la curiositat també ardida del blog literari de Raquel Picolo, que l’ha ressenyat, impressionada per Je ne suis pas sortie de la nuit, de 1996, sobre l’Alzheimer de sa mare. Ha estat traduïda al castellà a Cabaret Voltaire per Lydia Vázquez Giménez.

La concessió, el 2019, del premi Formentor ha permès aquesta traducció catalana d’aquesta obra francesa, feminista, que retrata una classe social: Annie és una filla d’uns botiguers de la Normandia. Per a mi, la característica estilística més rellevant d’ Els anys és la despersonalització i la paradoxal comprensió que l’oblit de les imatges viscudes ens marca: l’expressió d’aquest oblit inicia i clou l’obra. Tanmateix és escrita amb un subratllat, conscient desordre fragmentat que als que no som francesos ens provoca perplexitat: les referències de films, llibres, marques publicitàries, escola ens són estranyes. Sí que és veritat que podem evocar Scarlett O’Hara, vagament la talidomida, o els 10.000 graus d’Hiroshima però desconeixem Caudebec, les boches, l’Hirondelle du Faubourg o el Boulevard Barbès.

Una paradoxal cita d’Ortega y Gasset dóna el to de l’obra: “Només tenim la nostra història i no ens pertany.” La de Txékhov és inapel·lable: “Ens oblidaran” i “no podem saber el que serà un dia considerat com gran i important, mediocre o ridícul.”

Per mi, la part més suggeridora és la postguerra francesa, que s’assembla a la del Baix Segrià: “Un soldat mort que desenterren, juntament amb d’altres, per inhumar-lo en un altre lloc” o “el silenci era el fons de la vida i la bicicleta mesurava la velocitat de la vida” i alhora, se n’allunya: els corredors del Tour al mes de juliol: Germiniani, Derrigade i Coppi.

El joc mental que proposa el llibre és intel·ligent, nou i complex. La concreció de les malalties que s’havien de sortejar: tos ferina, rubèola, varicel·la, galteres, otitis va al costat de l’eròtica de les marques comercials: Tàmpax, Tergal, boli Bic...

L’autora sent subjectiva aconsegueix esdevenir objectiva quan anota els temes de les redaccions escolars de llavors: “Els beneficis de l’electricitat” o les cites dels clàssics. El treball allunya de nosaltres tres grans mals: l’avorriment, el vici, la necessitat (Voltaire). Un dels encerts del llibre és la memòria il·legítima: una taca fosca en un llençol, certes escenes entre el pare i la mare, i potser en un altre ordre de coses, “els òrgans genitals i el seu ús”.

“Al llit, o als lavabos, ens masturbàvem davant la mirada de la societat sencera”, escriu sense pudor cercant veritat.