Metà

La molècula més petita que estudia la química orgànica, aquella en què el carboni i l’hidrogen es combinen i poden fer esquelets d’una enorme complexitat, és un minso tetraedre amb un àtom de carboni (C) al centre, i quatre àtoms d’hidrogen (H) als vèrtexs, CH4, que anomenem metà. En un entorn altament oxidant com la nostra atmosfera, el metà tendeix a reaccionar amb l’oxigen i cremar-se. És un gran combustible, i constitueix, amb l’età (que té 2 C i 6 H) la major part del gas natural amb què cuinem i ens escalfem a l’hivern.

El metà està ara de moda perquè és un dels gasos d’efecte hivernacle, és a dir, que reté a l’atmosfera la radiació emesa per la Terra calenta; un efecte al qual s’atribueix en bona mesura l’escalfament global. També ho són el diòxid de carboni (CO2), que emetem en cremar combustibles, i el vapor d’aigua, que hi és de forma natural. Tot i que el CO2 és assenyalat com el gran responsable per la quantitat que n’hi afegim, el metà té desenes de vegades més efecte, i, havent-n’hi a l’atmosfera dues-centes vegades menys que de diòxid de carboni, el seu efecte global s’estima entre 2 i 7 vegades menor, només, que el del CO2.

Les bosses de gas natural no s’han escampat per l’atmosfera perquè estan retingudes sota terra en estructures geològiques estanques, des que es van formar fa centenars de milions d’anys. Però de metà també se’n forma a l’actualitat quan concorren cinc condicions: abundància de matèria orgànica, presència de bacteris metanogènics, aigua líquida, temperatura adequada i absència d’oxigen. Aquestes condicions es troben, per exemple, als estómacs dels remugants, i fan que les vaques siguin una font important de metà emès a l’atmosfera, un assumpte sobre el qual els nutricionistes animals estan treballant.

Però també ocorre al terra riquíssim en matèria orgànica del permagel (o permafrost), les terres perpètuament gelades que envolten l’Àrtic. Bé, perpètuament fins fa poc, perquè ara als estius s’estan assolint temperatures extremes que en algun punt no tenen res a envejar a la canícula lleidatana. Abans es fonia una lleugera capa superficial; ara, diversos metres, en milions de km2 a Rússia, Alaska i el Canadà. Les immenses bombolles de metà i CO2 que surten dels llacs d’Alaska, o els moviments del sòl que acompanyen aquests processos a ciutats siberianes són un greu toc d’alerta per a nosaltres mateixos. L’escalfament que allà és tràgicament visible ens pot acabar engolint si no fem passes decidides per aturar-ho.

SVALBARD Nord enllà de la Noruega continental hi ha l’arxipèlag de Svalbard, on el 2008 es va inaugurar la col·lecció de llavors més gran del món, com a reserva de les que hi ha a diversos bancs de germoplasma arreu del món. L’intens fred natural i una construcció a prova de terratrèmols n’han de fer una salvaguarda per al futur de la producció d’aliments, però els senyals de l’escalfament hi són especialment visibles i creen incertesa sobre el seu futur.