El metge modern: Sir William Osler

Avui en dia tenim molt interioritzat que el centre de la pràctica mèdica és el malalt, però no sempre ha estat així. Després del llarg període de foscor que suposà l’edat mitjana, el Renaixement i els tres segles següents van ser testimonis d’un rebrot de la ciència en plural. La física, les matemàtiques, l’astronomia, la biologia i la medicina van viure un desenvolupament cada cop mes ràpid, gràcies a una enginyeria cada cop més sofisticada que produïa eines més avançades i precises. L’enfocament mèdic predominant va ser estudiar els teixits, els microorganismes i molts altres elements que podríem resumir a “estudiar les malalties”. És innegable que posar el focus en l’anomalia va tenir resultats espectaculars, però a finals del segle XIX una nova generació de metges va posar la mirada en els clàssics com Hipòcrates o Ibn Sina (Avicenna) per tornar a posar el pacient en el centre de la pràctica mèdica.

Nascut a Ontario (Canadà) el 1849, el Dr. William Osler va estudiar Medicina a Mont-real. Més tard es traslladà als Estats Units, on va inaugurar la Facultat de Medicina John Hopkins. Inspirat per personatges tan dispars com Arthur Conan Doyle, Joseph Bell o el personatge de ficció Zadig, que apareix a les obres de Voltaire, creia que l’observació minuciosa de la realitat i la descripció detallada eren elements vitals per, aplicant la ciència i la lògica, arribar a diagnòstics mèdics. L’aplicació del “mètode Zadig” a la pràctica clínica comportava la realització d’anamnesi i exploracions detallades als pacients i la consigna de totes les troballes en històries clíniques precises i minucioses. Els signes i símptomes (la semiografia) descrits amb luxe de detalls construïen una eina redescoberta que ajudava a determinar si estàvem davant d’un cas d’una malaltia coneguda o no, i mes enllà, a quines altres malalties s’assemblava. El concepte de quadre clínic, com a idea que engloba un grup de símptomes sobre els quals fer un diagnòstic diferencial, forma part de l’arquitectura mental dels metges dels últims 100 anys. El Dr. Osler es considera el pare de la medicina interna moderna i les seves aportacions estan al naixement de les branques de la medicina interna que s’han anat desenvolupant després d’ell com la pneumologia, la reumatologia i moltes altres.

Opinió És conegut pel seu llibre Principis i pràctica de la Medicina, però prefereixo una frase que pronuncià a l’Acadèmia Mèdica de Nova York: “El mètode d’estudi més natural és que l’estudiant comenci pel malalt, segueixi amb el malalt i acabi els estudis amb el malalt, ensenyemlos com observar i donem-los prou elements que buscar i així les lliçons sortiran dels mateixos fets.