Viatge al no-res

Alguna cosa deu tenir l’heroïna que et faci deixar-ho absolutament tot de banda per centrar-te en només un problema: aconseguir els diners suficients per comprar un bitllet al paradís. La família mai no va confirmar les causes de la mort d’Andrea Pazienza, així que oficialment només sabem que va deixar de respirar amb trenta-dos anys havent-se consolidat com un dels artistes gràfics més potents de la seua generació, amb obres que es mouen des del còmic fins a la cartelleria cinematogràfica.

Los últimos días de Pompeo es considera un clàssic del fumetto italià i el testament gràfic de Pazienza. Una obra que aguanta el pas del temps, que enganxa perquè és caòtica i alhora lligada per un fil invisible: la desesperació. L’edició de Fulgencio Pimentel és acurada, en un format gran que permet endinsar-se amb més força a les pàgines del còmic. Una obra amb aparença de recull de notes, esbossos, reflexions, dibuixos i passatges que són el que resa el títol: els últim dies d’un addicte que cavalca sobre un cavall enverinat.

Tot el còmic està impregnat pel traç negre i ferotge d’un retolador que no fa concessions als matisos, amb algunes pàgines que respecten la quadrícula dels fulls de llibreta en els quals es van dibuixar. Sense una trama evident, l’estructura estètica es recolza en unes vinyetes que sovint sobrepassen els marcs i una combinació de text i imatge que no segueix cap patró aparent. Estèticament té punts que recorden els personatges malgirbats de Gilbert Shelton i els seus mítics Freak Brothers, en altres se’n va per camins més abstractes i poètics, potser fruit del deliri provocat per la droga i l’abstinència.

És una obra escrita i dibuixada des de dins, entre la descripció pornogràfica i la reflexió filosòfica. També és una obra molt trista, com si poguéssim veure la darrera mirada d’un jove que decideix deixar de nedar i ofegar-se dins d’una banyera convençut que se l’emporta un corrent oceànic.

Pompeo és d’aquells còmics que costen d’entendre i cal rellegir de tant en tant, que ens regala imatges i passatges d’una sordidesa tan poètica que fa por.