Una anti-ègloga

He mirat de desentranyar El banquet anual de la confraria d’enterramorts, de Mathias Enard, que és una novel·la difícil, trufada de molts ingredients, molt allunyada del que estem acostumats a llegir, amb moltes sinuositats, fruit d’una ment tumultuosa, que escriu des d’un Pensament Salvatge, amb tots el Lévi- Strauss i Malinowski bullint per les pàgines del seu dietari.

Què hauria pensat Walter Benjamin de la sexualitat per internet, escriu el jove antropòleg que vol escriure una tesi doctoral sobre què és la vida rural ara. El seu dietari bull de preguntes i d’idees d’articles, però treballar en la tesi treballa poc. És un etnograf dropo, però curiós. No podem deixar de pensar que és un altre ego del novel·lista, però res més que el costum ens hi porta. Coneix persones molt diverses a Niort; aquest microcosmos de personatges que són a quilòmetres lluny de la visió tòpica i idíl·lica del camp el transformen, el canvien. La novel·la mostra aquests canvis.

El conjunt de la novel·la reclama un lector amb molta musculatura mental, capaç d’assimilar un gruix important d’informacions, amb un coixí de lectures fenomenal i un nas molt fi per descobrir les relacions íntimes del que el personatge va trobant-se a aquesta vila del nord-oest de la França, a tocar de l’Atlàntic.

Tanmateix no és un capolavoro que diuen els italians, però fa pensar, no deixa fred. Temàticament, la novel·la indaga en l’amor i en la mort, i en la vida agrícola de França. El pinyol narratiu és un discurs farcit, trufat de fons rabelesià –Rabelais llegit i digerit amb aire de simfonia molt vital– que és la part més substanciosa de la novel·la.

Si havíem escrit que la contenció era la característica de Dora Bruder, una mena de retòrica zero, aquí remarcarem que la incontinència i una feroç dispersió, i potser, un excés són les qualitats de la novel·la de Mathias Enard.

Si s’ha observat que molts dels personatges centrals de Josep Pla, com ara a El carrer estret, eren personalitats ja fetes, de pedra picada, manescals o persones il·lustrades que miraven el món local amb esperit de notari o de periodista, l’heroi de Mathias Enard mira la vila rural com un etnògraf parisí una mica despistat, il·lustrat i sensual, una mica gandul, aparentment poc metòdic capaç però de canviar de vida.

A El carrer estret, el manescal no canvia de vida: escriu el món i confon els capítols de la novel·la amb els articles de Destino. Enard sap introduir el pensament intern a través d’un dietari. Pla ho deixava de banda. Comparant, hi ha un punt de contacte entre La casa de foc de Francesc Serés i El banquet anual d’Enard: són homes solitaris que la vida concreta rural –sentimental– els transformen.

La paciència i la continuïtat de la mirada és superior en Serés que en Enard. Serés complau el lector; Enard només en la festa verbal ritual de l’enterramorts: un festí que és un homenatge a la vida plena. Mentrestant el lector s’ho mira, confinat en l’austeritat.