Un article innocent

En aquests dies passats, el galliner polític estava esvatullat perquè un poeta vell, capaç de recitar poesies veritables, havia rebut un premi pecuniari d’un jove rei, àrbitre comprat. Aquest poeta, bon rapsoda, havia dit en un interviu que un cop havia anat a fer una lectura de poesia a una residència d’ancians. S’havia trobat una colla de vells idiotes que mai havien llegit cap poesia en la seua vida. En la vellesa ja no hi eren a temps de sentir la poesia. No hi va tornar mai més. Els confesso que l’expressió “vells idiotes” em va colpir, i potser una mica més i tot: em va arribar a l’ànima, com diem. Ara, de “joves idiotes” també n’hi ha, però els vells idiotes fan més impressió: sempre pensem que la vellesa comporta una certa saviesa; aquesta pressuposició no és certa. La idiotesa és un concepte que se situa en un camp que traspassa el que és políticament correcte. Traspassar aquesta línia està mal vist, però en aquest moment de la meua vida, ja m’és indiferent. En la meua vida he vist alguns vells idiotes, que no sabien què fer-ne d’un volum de poesia, i d’altres, de ben vius i eixerits, que podien atendre-la, la poesia. Ara, això no s’improvisa, emperò es pot deixar de ser idiota. La poesia, com el teatre, la novel·la o la pintura necessita un cert treball de l’ànima, o de la ment, que no es pot començar en una residència, em sembla.

La digressió ve a tomb perquè, portat pels consells dels amics lectors, he cercat un llibre de poesia que signa Gemma Gorga, poeta que desconeixia i que a continuació els comentaré.

Viatge al centre és un volum que contradiu el principi de plenitud, que entre nosaltres deu venir del Barroc. En comptes de bregar en el sentit d’omplir, brega en el sentit de buidar. La poesia de Gemma Gorga treballa les imatges de la buidor no pas en el sentit desesperant sinó en el sentit paradoxal de rara plenitud del petit, del sorprendre’s, de l’art pacífic d’anar enrere, el camí pedregós del monosíl·lab. Ara el que predomina és la idea d’omplir el buit. En aquest sentit, hi ha un poema que em sembla brillant.

Inestabilitat del buit, es diu. “Difícil no és / tancar els ulls/ i imaginar-se / un càntir./ Difícil és/ buidar-se / del desfici/ de córrer/ a omplir-lo”.

És evident que aquest buidar-se del desfici és d’una gran actualitat. En altres pàgines la poeta encara una rara claredat: afirma dels poemes el que es pot assenyalar dels articles. “Davant de què, El poema/ fracassa/ perquè/ en l’últim moment/ recula/ s’amaga/ es declara innocent”. Declarar-se innocent és aquesta vegada la claredat. Observin que la poeta convida a rumiar, a declarar-se millorable.

Una de les poesies més encertades diu d’una paraula anotada com ara paral·lelepípede: “No és feina meva/ entendre-la sinó atendre-la:/ acollir-la, cuidar-la, anotar-la. Ara, a la conclusió, la poeta escriu: Mort./ Només puc entrar-hi jo./ Hauràs de quedar-te fora,/ poema”.

¿Comprenen com els vells idiotes es quedin aguantant-se el cap, amb els ulls envidriats, a la residència, si mai no han llegit cap poesia que fulguri la veritat com les de la Gemma Gorga?